El programa tenia les seues arrels en un intercanvi que venia realitzant-se, any darrere any, entre la Generalitat Valenciana i la Xunta de Galícia, amb molt bona acollida entre els jubilats d'una i d'altra procedència, ja que els serveis que s'oferien eren de qualitat per ambdues parts: hotels de tres i quatre estrelles, bufets generosos, atractives excursions i preu assequible.
  
Enguany, però, la Generalitat Valenciana va decidir  no renovar un conveni tan exitós amb la Xunta de Galícia (no sé si haurà influït el canvi de color polític que acaba d'experimentar) i iniciar-lo amb la Comunitat de Madrid. D'ací que el viatge tinguera com a destinació la capital del regne. O això feien pensar l'anunci i el programa de visites i excursions. Però l'hotel, o millor dit, l'alberg, estava situat a Navacerrada, a noranta quilòmetres de Madrid i a 1880 metres d'altitud. Un edifici antic --val a dir, vell i obsolet a més no poder, que utilitzava en el seu temps la Sección Femenina de Falange-- ben diferent de l'hotel cèntric i ben estrellat que ofereix València als corresponsals jubilats madrilenys.
 
La residència Navacerrada mena directament a una carretera atapeïda de trànsit que necessàriament s'ha de creuar per a entrar i eixir de l'edifici, l'accés al qual es fa a través d'una rústica escalinata de pedra que contravé totes les normes d'eliminació de barreres arquitectòniques. Mobles deteriorats, habitacions sense telèfon, llarguíssimes cues per a entrar al menjador (a penes deixen mitja hora per al desdejuni) i d'altres normes tercermundistes, és la situació amb què es trobaren els il·lusionats viatgers valencians.

La benvinguda al grup fou a càrrec d'un representant de la Concejeria de Servicios Sociales, Sr. Pastrana, qui els va dedicar molt bones paraules però que s'inhibí davant les primeres queixes amb l'argument que, en tot cas, reclamaren a la Direcció General de Serveis Socials de la Comunitat Valenciana, que coneixia de bestreta la situació.

Seguint el programa, l'endemà s'iniciaren les excursions. Noranta quilòmetres per aquella carretera de gran desnivell requerien vora dues hores d'anada i altres tantes de tornada. El pitjor era que havien de tornar per a dinar a l'alberg, així que de vesprada reprenien el viatge per tal de continuar les visites.Finalment, els extenuats viatgers regressaven a la nit a l'alberg. I així tots els dies. Bé, tots no. El dimecres contenia una variant, no prevista en el programa inicial, que estalviava cent vuitanta quilòmetres. Passarien el dia a Madrid i dinarien cocido madrileño. I tots tan contents. La sorpresa fou quan en lloc d'un restaurant  els turmentats viatgers foren conduïts a una residència d'ancians a dinar el típic àpat amb els asilats. I de postre, un acte institucional a càrrec d'un qualificat representant de la Comunitat de Madrid consistent en un discurs proselitista al més pur estil Ana Botella.

Aprofitant la presència del polític, un grup dels visitants va intentar transmetre-li les queixes, però la resposta va ser la mateixa que l'anterior. I poc amable. Fins i tot, dues senyores de Gandia foren increpades per ell i tatxades de maleducades per parlar entre si en valencià.

Però tot no foren infortunis, cal dir-ho, tothom arribà a casa sa i estalvi, a Déu gràcies.