He tingut molts dies el llibret sobre la taula, pendent de trobar el moment adequat per a fer passar a l'autor les sensacions que m'ha proporcionat la seua lectura. Te l'enviaré i ja em diràs que et pareix, em va dir mentre féiem passejant el trajecte entre Gandia TV, on havíem participat en un programa sobre Damián Català, i la porta de ma casa, on ens separàrem, no sense pesar, després de més d'una hora de conversa. Va ser una passejada plaent, llarga i recreada, com si haguérem intuït que era l'última entre els dos. Però res més lluny d'eixa intuïció, perquè deixàrem moltes idees encetades i alguns projectes, apuntats per ell, pendents d'un encontre nou per a després de festes.

Compartíem certes decepcions i certs desitjos i ell, a més, tenia plans al respecte: reivindicar la figura de Damián Català, tan present encara en els cercles amicals com absent dels oficials, aquells que es consagren al reconeixement i l’exaltació de personatges singulars de la localitat que ens han deixat la seua petjada. I, sens dubte, Damián és un d'ells. També compartíem la percepció, probablement imaginària però curiosament coincident, d'alguna petita conjura al voltant del personatge, que pagava la pena d'intentar aclarir.

En el comiat li vaig demanar l'adreça electrònica, però em digué que no, que li telefonara, si de cas, que no tenia molt bona relació amb eixa tecnologia.

Uns pocs dies després de l'encontre vaig rebre, pel correu convencional, l'opuscle editat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana "77 mirades a un mateix paisatge" , del qual és autor, unes pàgines bellíssimes de prosa poètica al voltant d'Altea, de la seua badia i d'aquell arc superb traçat amb cel, aigua i roques. Tancat per l'Albir i pel penyal d'Ifac, que em va proporcionar una estona bona de plaer. Llegint i rellegint aquelles mirades tan poètiques i tan sentides, vaig passar una vesprada sencera. Espere que t'agrade, m'havia escrit en una nota adjunta. Nit. Des del balcó ho veig. La lluna desplega la seua cua de llum sobre els lloms plàcids dels cavalls de la mar que dormen. Vaig deixar el llibret sobre la taula a l'espera de copsar un moment de tranquil·litat i escriure-li quant m'havia agradat el regal. Però és evident que l'espera s'ha allargat massa, malgrat que només han passat uns quants dies, i ara és ja tot inútil. Culpe del retard al temps de Nadal amb totes les seues servituds que irremeiablement ens atrapen i alienen cada any per aquestes dates.

Hauria volgut contar-li les sensacions, els pensaments i les emocions que m'ha despertat la lectura de "77 mirades a un mateix paisatge" (que en realitat en són 94). Aquesta, per exemple: Passen les meues hores, com els vaixells. Com els vaixells per l'horitzó. I no sé ben bé on van. On van els vaixells i els meus dies, que llegida ara em sembla una premonició.

Joan M. Monjo se n'ha anat massa prompte. Cinquanta anys segueix sent la plenitud de la vida i encara tenia molt a fer i moltes coses a dir. Tot i que la seua salut i la seua manera d'entendre el món l'hagueren portat a eixa mena de reclusió voluntària on s'havia enclaustrat últimament. Em vas preguntar de quin país era. Sóc de la badia...Fou la resposta. Per ventura, has tornat a la badia?

Doncs, adéu, amic.