Per Àngels Moreno Publicat al Diari Levante-EMV el dissabte dia 24 de febrer de 2007

Amb la posada en marxa de les plantes potabilitzadores Ull de Bou i Falconera --que ara s'acaba d'inaugurar-- Gandia ja pot dir que l'aigua que brolla de les seues aixetes és potable. Que el ciutadà ja no té per què recórrer a la solució, cara i molesta, d'arrossegar del supermercat a casa unes aigües embotellades, en ocasions de dubtosa qualitat, perquè més d'una vegada ens hem trobat amb la sorpresa desagradable que aquella o aquella altra marca d'aigua que pagàvem a preu de whisky (molts guisàvem fins i tot amb ella) i que tan bona i fina trobàvem, estava més contaminada que la política de certs partits. I damunt, ens la bevíem.

El sistema que ha fet el miracle, l'electrodiàlisi reversible (EDR), diuen que és innovador i, ara per ara, el més efectiu. Que tret de Canàries, on ja s'utilitza amb plena satisfacció, Gandia és pionera a l'Estat Espanyol i fora d'ell en aquest tipus d' instal·lacions (mola, això de ser pioners en alguna cosa), mentre que Barcelona acaba d'adjudicar el que serà la planta d'EDR més gran del món. Tot això ja deveu haver-ho sentit o llegit aquests dies als mitjans de comunicació, però cal insistir-hi perquè em consta que encara hi ha gent que no se n'ha assabentat o que no s'ho creu.

A Gandia, el mal de l'aigua ve de lluny. A principis dels anys noranta, el regidor d'Alianza Popular Javier Palonés, molt ben documentat en el tema, ja va declarar la guerra als nitrats, iniciant una campanya contra el govern municipal d'aleshores que, segons deia, silenciava les xifres enverinadores de nitrats que contenien les aigües de Gandia, que superaven, en bona mesura, el màxim acceptable. La seua veu es féu oir amb arguments ben raonables, però tot se'n va anar en orris. Des del seu espai a l'oposició, no va poder o no va saber trobar la manera d'acomplir les seues promeses d'arribar on fóra per tal de resoldre la situació. Des d'aleshores s'ha parlat molt de les aigües i dels remeis que s'hi podien aplicar. Però el temps passava i els ciutadans quasi ens havíem acostumat, com un mal menor, a carrejar i consumir l'aigua envasada.

En realitat, quan el govern municipal actual, i en particular, el responsable de Medi Ambient, Joan Francesc Peris, començaren a parlar del projecte, crec que els ciutadans ni ens vam immutar. I no és que dubtàrem de la bona voluntat dels governants, un guany com aquest era per a posar-se al pit una bona medalla. Però no confiàvem que pogueren dur-ho a terme. Sobretot a tant curt termini. Obtenir el sistema idoni i l'alt finançament que probablement requeriria era massa complicat per a fer-lo creïble. Però ens equivocàvem. Obstacles n'hi ha hagut i costos alts també, però el bon enteniment i la voluntat política han anat superant-los tots. I ha pagat la pena. L'augment del preu de l'aigua a l'usuari, tot i l'esforç que suposa per als pressupostos familiars, especialment els familiars, té, en compensació, dos avantatges: paguem aigua realment potable i el preu ens estimula a estalviar-la.

Ara ve la part segona. Si urgent era potabilitzar les aigües, ho és més encara detectar i reparar les fugues que es produeixen a dolls. A Marxuquera, per exemple, on permanentment ens trobem amb camins inundats d'aigua potable que roben el cor. No estem precisament en situació de malgastar-la. Qui és el responsable d'eixe desbarat? La concessionària? Els regants? L'ajuntament? Tan de bo que la pròxima mampresa siga per a donar solució al problema.

Em quede amb la foto dels polítics i representants de Aguas de Valencia, brindant amb cara de satisfacció pel final del projecte. Tots tenien motius per a estar contents perquè, per sort, sempre hi ha hagut consens en aquesta qüestió. Sembla un miracle, no? Alguna cosa deu tindre l'aigua quan la beneeixen.