Durant el segle XIX, la classe obrera va tenir que patir unes llargues jornades laborals i unes condicions de treball molt dolentes. Aquesta situació va propiciar que el proletariat es plantejara la necessitat de desenvolupar una tasca encaminada a obtenir una millora de les seues condicions de treball. Així, als Estats Units,  la Federació Americana del Treball va decidir que de no aconseguir la jornada de vuit hores, que venia demanant-se des de feia anys, convocarien manifestacions per a l’1 de Maig de 1886. A diferents ciutats industrials americanes es van produir enfrontaments entre els manifestants i les forces d’ordre que van actuar de forma repressiva. A Chicago, els fets van tenir una especial rellevància, perquè entre els manifestants es van produir morts i cinc dirigents obrers van estar ajusticiats, després de tenir que assistir a la celebració d’un judici sense garanties. Amb aquesta proposta es plantejava per primera vegada que l’1 de Maig es configurara com una jornada de caràcter reivindicatiu en demanda de la jornada de vuit hores.

     El 14 de juliol de 1889, data en la que es commemorava el primer centenari de la revolució francesa, a París es van reunir representants de partits socialistes de diferents països amb la finalitat de crear la II Internacional. Es tractava d’intentar recuperar l’actuació d’allò que havia estat l’Associació Internacional de Treballadors (I Internacional), que va finalitzar amb la ruptura entre marxistes i bakunistes. Entre els aspectes que es van aprovar al congrés de París es poden destacar la petició de la jornada de vuit hores i l’aspiració de la consecució de millores en les condicions laborals de la classe obrera. Es partia del  caràcter internacional dels interessos del proletariat, es a dir, que la classe obrera havia d’estar unida, deixant de banda les qüestions nacionals, perquè per damunt de tot estava la solidaritat del moviment obrer internacional.

     Un aspecte que s’hauria de destacar d’aquest congrés de París va ser la decisió que es va prendre de celebrar l’1 de Maig l’any següent, remarcant la consideració que es tractava d’una  jornada que posava en evidència el caràcter solidari de la classe obrera. Amb anterioritat, a les darreries de 1888, la Federació Americana del Treball havia tornat a plantejar la convocatòria d’una vaga general per al dia 1 de maig de 1890. Per tant, existia una base prèvia que va dur a plantejar que s’havia de considerar aquesta data com un dia en el que es reclamara la jornada de vuit hores i una millora de les condicions de treball del proletariat. D’aquesta forma, a partir d’aqueix moment, la celebració de l’1 de Maig es configurava com una data que s’havia de commemorar anualment, en el que els treballadors havien de demostrar amb la seua actuació el caràcter universal de la classe treballadora i la força que tenia per tal d’assolir una millora de les seues condicions de treball. Per tant, si l’1 de Maig s’havia plantejat als Estats Units d’una forma conjuntural i reduïda a l’àmbit americà, sense la consideració de que es podia prendre com una diada commemorativa en la que es reivindicara aspectes que afectaven al devenir diari de la classe treballadora, amb el temps es convertiria en allò que avui anomenem Festa del Treball. D’altra banda, les manifestacions de 1886 va tenir un caràcter anarquista, mentre que a partir de 1890 van ser els socialistes els que donarien  un àmbit universal a la commemoració.

     A Espanya, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que havia participat al congrés de París de 1889, va celebrar per primera vegada l’1 de Maig l’any 1890. El PSOE es va decantar per la realització de manifestacions dirigides a reclamar a l’Estat que legislara lleis per tal de millorar la situació de la classe obrera, deixant de banda el plantejar la convocatòria de vagues generals amb aquesta finalitat. Els socialistes havien acordat que la celebració  es realitzara el diumenge 4 de maig amb manifestacions i mítings, descartant la vaga com a instrument de pressió.  Per tant, en aquesta primera commemoració de l’1 de Maig es presentava una diferència de criteris entre els socialistes, que desenvolupaven una actuació clarament reformista, i els anarquistes, partidaris de l’acció directa i en concret de la convocatòria d’una vaga. Al País Valencià,  aquesta commemoració de l’1 de Maig es va celebrar en ciutats com Alacant, Castelló, Elx, València o Xàtiva.    

    A principis del segle XX, a la comarca de la Safor, les entitats que estaven en l’àmbit del catolicisme social aniran consolidant-se i serà sobretot en conjuntures caracteritzades per l’existència d’un cert perill revolucionari, en les que es qüestione l’ordre establert, quan la proliferació de sindicats de caràcter confessional siga major. Aquests sindicats, que en un primer moment presentaren una composició interclassista, partien d’una concepció basada en l’harmonia entre patró i obrer com a forma de millorar la situació del proletariat. Per tant, el catolicisme social intentarà lluitar contra el desenvolupament del sindicalisme de classe que pretenia organitzar els obrers.

     En aquests context, marcat pels enfrontaments entre clericals i anticlericals, en el que els propagandistes catòliques desenvolupen una intensa activitat per tal de combatre els perills del socialisme i l’anarquisme, hem de situar la creació de diferents sindicats de classe que van estar adscrits a la UGT. D’aquesta forma, la societat de Serradors Mecànics, que havia estat constituïda a principis de 1902, el 1903 apareixia com a integrada al sindicat socialista. Una altra societat, la que agrupava als obres de vila, constituïda l’any 1906, s’adscriuria el 1907. També hauríem de fer referència a la societat Art de Ferro, Maquinistes i Fogoners, constituïda el 1906, i que tenia com a president a un dels fundadors de l’Agrupació Socialista de la ciutat, Bernardino Pérez. Aquest sindicat s’encarregaria d’organitzar actes d’afirmació societaria i socialista, en el que intervenien socialistes d’altres poblacions. Un exemple d’allò que estem dient va ser míting realitzat el dia 5 de setembre de 1906, que va estar presidit pel socialista català Valentín Ferrer, i en el que participaren els socialistes alcoians Rafael Laliga i Juan Ortiz.

     A partir de l’existència d’aquests sindicats de classe es podria parlar de la configuració d’un nucli pròxim a la ideologia socialista a Gandia, que culminaria en la constitució de l’Agrupació Socialista de la ciutat l’any 1907. A més a més, durant aquests anys destacats dirigents socialistes gandians van ocupar la presidència del diferents sindicats existents. El que semblava evident era que la tasca d’organització de la classe obrera impulsada pels socialistes començava a donar els seus fruits i coincidint amb la constitució de l’Agrupació Socialista de Gandia arribava la primera celebració de l’1 de Maig el 1907. Per tant, els socialistes que pretenien organitzar i canalitzar les reivindicacions de la classe obrera, donaven un primer pas per tal de fer front a la manca d’una consciència de classe entre els treballadors i, alhora, intentaven combatre l’actuació del sindicalisme confessional.

     Com va ser aquesta primera celebració de l’1 de Maig a la Safor? Es podria dir que  l’ambient que existia entre la classe obrera gandiana estava marcat per l’entusiasme. Tots els obrers que estaven associats van deixar el treball i a les dotze del matí les societats d’estibadors i carregadors del Grau arribaren al Centre Obrer acompanyats d’una banda de música que va contribuir a donar a la jornada un caràcter festiu. Els obrers associats de Gandia i el Grau participaren en una manifestació que va recórrer la ciutat, en la que es feren al·lusions a la unitat dels treballadors. L’acte va finalitzar amb un míting, per a posteriorment continuar la commemoració al Grau.

     En anys successius continuaria celebrant-se l’1 de Maig i en el cas de Gandia el 1910 es pot parlar d’un ambient plenament festiu, perquè es va acordar realitzar una “gira campestre”, en la que no faltaria la típica paella valenciana i on es va manifestar la idea de posar en pràctica una campanya destinada a aconseguir l’afiliació dels treballadors a l’Agrupació Socialista, perquè d’aquesta forma es podria contribuir a alliberar a la classe obrera de l’opressió a la qual estava sotmesa per part del capitalisme.

     Els esdeveniments de setembre de 1911 contra la guerra del Marroc, que havien estat impulsats pels anarquistes, van tenir una important incidència al País València, destacant els tràgics succeïts de Cullera. A Gandia durant els dies 19 i 20 de setembre la ciutat va restar paralitzada per una vaga que estava recolzada per socialistes i republicans. Vies de tren alçades, la línia telegràfica inutilitzada, casetes dels consums cremades, aquest era el balanç de l’actuació dels manifestants a la ciutat i al Grau. El que en principi s’havia plantejat com una acció contra la mobilització de reservistes per a la guerra del Marroc va derivar en una protesta envers els consums, impostos indirectes que gravaven els productes de primera necessitat i que perjudicaven especialment a les malparades economies de les famílies obreres. Després de la intervenció de l’exèrcit la ciutat tornaria a la normalitat, però la classe obrera, com en altres ocasions, va patir la persecució de les autoritats. D’aquesta forma, el Centre Obrer va estar clausurat i es va empresonar a dirigents socialistes com Domingo Alegre i Rafael Huerta. Altres persones, com el socialista José Bernabeu o el republicà José Ferragut es van veure en la necessitat de fugir a l’estranger. Un mes després era dissolta l’Agrupació Socialista, el que suposava limitar les possibilitats d’expansió del moviment obrer.    

     Al juliol de 1912 es va produir la refundació de l’Agrupació Socialista, que trobaria en el Centre d’Acció Social Catòlica, creat a l’octubre, un obstacle per tal de desenvolupar la seua tasca d’organització de la classe obrera. L’activitat d’aquesta entitat aniria dirigida a evitar l’expansió del socialisme a la comarca i, en definitiva, que fets com els que es van donar al setembre de 1911 no es tornaren a repetir. L’Agrupació Socialista de Gandia havia anat impulsant la creació de societats obreres i així a l’abril de 1913, els obrers forners, pellers, els treballadors del ferrocarril i dependents de comerç acordaren commemorar l’1 de Maig amb un míting i una manifestació per la vesprada. Aquesta jornada reivindicativa culminaria amb un té i una velada musical per la nit. Durant aquest any, els socialistes de Gandia havien aconseguit que els obrers de determinats oficis que tenien un pes específic en el conjunt de la economia local estigueren sota la seua influència. A les associacions abans esmentades hem d’afegir les dues dels obrers del port i la dels treballadors del camp de Beniopa. El 1915, es constituiria la Societat de Professions i Oficis Diversos, que estava adscrita a la UGT. El que semblava un avanç en l’intent per part dels socialistes gandians de afavorir la creació de sindicats de classe, que pogueren contrarestar la influència del catolicisme social a la comarca, el 1917 es va demostrar que era un miratge. L’actuació del desaparegut Centre d’Acció Social Catòlica, havia fet possible que aquest any tan sols haguera sobreviscut la Societat de Professions i Oficis Diversos. Els socialistes consideraven que la inexistència d’una preparació cultural havia contribuït a conformar aquesta situació desoladora que presentava el sindicalisme de classe a la ciutat.

     Tot i això, el moviment revolucionari que es donaria durant l’estiu de 1917, en un ambient de tensió social motivat per les conseqüències econòmiques que la I Guerra Mundial havia tingut sobre la classe obrera, que patia l’important increment dels preus, mentre que els seus salaris no creixien en la mateixa proporció, també tendria les seus repercussions a la comarca. Per aquesta raó, els socialistes Bernabeu i Gadea estarien en presó durant 35 dies i posteriorment, després de que l’autoritat militar acordara el sobreseïment de la seua causa, serien posats en llibertat provisional. Una vegada més, els socialistes saforencs, malgrat no representar una força numèrica important i tenir dificultat per tal d’organitzar el proletariat, estaven a l’avantguarda del moviment obrer.

     A altres localitats de la comarca, la tasca realitzada pels socialistes va permetre que s’ampliara el nombre de societats afins als seus ideals. A Tavernes de la Valldigna, es va constituir l’Agrupació Socialista al juny de 1918 i les Societats de Treballadors del  Camp de Beniarjó i Vilallonga, constituïdes l’any 1919, ingressarien en la UGT durant el mes de febrer de 1920, el que suposava una excepció en el conjunt del sindicalisme agrícola d’aquests anys . Al llarg de 1919, any especialment conflictiu al País Valencià per la convocatòria de vagues motivades per les difícils condicions socioeconòmiques que patia la classe obrera, es van crear sindicats agrícoles catòlics en setze localitats de la comarca, per no parlar dels sindicats catòlics femenins que també s’impulsarien en aquest any. Una vegada havia passat el perill dels avalots del període 1919-1920, l’activitat del sindicalisme catòlic decauria. 

     Les referències a la celebració de l’1 de Maig en el anys successius són més bé escasses i només alguna notícia esporàdica, com la que apareix a Revista de Gandía, portaveus de la dreta catòlica, al maig de 1922, ens aproxima de forma puntual. Així, aquest any, les societats obreres de Gandia va participar en una manifestació que va recórrer els principals carrers de la ciutat amb les seues banderes, en la que no va faltar l’acompanyament de la banda de música.

     Durant la dictadura de Primo de Rivera, els catòlics de la comarca es dedicarien més a l’acció política que a l’actuació social, el que va suposar la decadència del sindicalisme catòlic, que una vegada s’havia aconseguit el manteniment de l’ordre social no es considerava tan necessari pels seus impulsors. D’altra banda, els socialistes no van assolir  un nombre important d’afiliats i l’activitat del sindicalisme de classe va ser reduïda, la qual cosa va afavorir que la legislació laboral fóra reiteradament incomplida. Aspectes com el del descans, la jornada mercantil o la jornada de vuit hores no eren respectats pels patrons.  Els socialistes responsabilitzaven d’aquesta situació als propis treballadors, perquè aquests al no organitzar-se en societats obreres difícilment podien lliurar-se de l’explotació dels patrons i fer que es complira la legislació laboral. No seria fins les darreries de 1927, quan l’associacionisme obrer començara a donar símptomes d’una recuperació al existir vuit sindicats de treballadors, dels quals únicament la Societat de Professions i Oficis Diversos continuava adscrit a la UGT.  

     A les darreries d’abril de 1928, El Popular reproduïa el Manifest de la Federació Sindical Internacional per al 1º de maig, en el que es reivindicava el compliment de la jornada de vuit hores. A Gandia, l’atur va ser general entre els obrers de vila, pellers i serradors i també va afectar a altres oficis. Les conclusions que la classe obrera espanyola li va presentar al govern l’1 de Maig es centraven en qüestions de caràcter polític i sindical. D’aquesta forma, es demanava el restabliment de la normalitat constitucional, el compliment de la legislació social i especialment la jornada de vuit hores, solucions a la crisi del treball i l’encariment de la vida, construcció de cases barates, creació de més escoles, promulgació d’una llei de control sindical en les indústries o l’amnistia general per als presos polítics. Aquest document finalitzava amb la següent declaració: “La clase trabajadora afirma su deseo de que deben socializarse los medios de producción y de cambio”. 

     A l’any següent, les associacions gandianes que participaren en les activitats de l’1 de Maig van ser les dels obrers de vila, pellers, serradors i treballadors del port. En definitiva, els sindicats més dinàmics de la ciutat. Els socialistes de Gandia ho van celebrar mitjançant un sopar, en el qual es va parlar de la necessitat d’impulsar l’agrupació amb la finalitat de desenvolupar el seu ideari entre els ciutadans.

     A principis de 1930, El Popular reproduïa un article de José Bernabeu titulat “Un pueblo que despierta”, en el que es parlava dels problemes que l’Agrupació Socialista de Gandia havia patit des de 1907 per tal de dur endavant la seua tasca reivindicativa i com havia estat l’encarregada de lluitar contra l’acció d’allò que anomenaven els reaccionaris i “el indiferentismo de una clase obrera desprovista del menor asomo de conciencia societaria y atemorizada por toda clase de pajarracos de mal agüero, que han sido legión en este privilegiado rincón levantino”. Passat aquest període de manca d’organitzacions obreres, semblava que els treballadors havien adquirit aquesta consciència de classe necessària per a defensar els seus interessos. D’aquesta forma, per aquesta data existien a Gandia les societats d’obrers de vila, pellers, serradors mecànics, cambrers i cuiners, conductors d’automòbils, d’oficis diversos i els ferroviaris s’estaven preparant per tal de constituir un sindicat. D’altra banda, s’havia aconseguit que tots aquests sindicats estigueren en la mateixa Casa del Poble.   

     L’any 1930, El Popular va dedicar un número extraordinari amb motiu de la festivitat que per als obrers suposava l’1 de maig. El dia anterior es va celebrar en el Teatre Royalty una assemblea general de la Federació de Societats Obreres, al que van assistir un número important de treballadors. Secundaren la proposta els obrers de vila, els pellers, els serradors, els obrers forners, els del taller de la Companyia Alcoi-Port de Gandia, els sabaters i els obrers del Port. Els reunits aprovaren les demandes de caràcter general que els obrers remetrien al govern, així com les que s’havien de presentar a l’Alcalde de la ciutat i que en la seua majoria tenien un caràcter urbanístic. Aquestes eren cinc:

- Que l’Ajuntament creara en número d’escoles que per llei corresponien a la ciutat.

- Que es col·locaren cobertes metàl·liques en el Prado, on tenien lloc les transaccions de productes agraris.

- Que es sol·licitara a les Companyies Ferroviàries del Nord i Alcoi-Port de Gandia que es solucionaren els problemes relacionats amb els passos a nivell, perquè representaven un greu perill.

- Que s’habilitaren unes passarel·les als dos costats del pont de la carretera d’Alacant per tal que pogueren passar els vianants.  

- Que l’Ajuntament urbanitzara els nous carrers oberts a l’eixample de la ciutat.

     La celebració de l’1 de maig a l’any 1931 va estar revestida d’un ambient diferent per a la classe obrera. L’arribada de la II República representava la plasmació d’un desig de canvi per a gran part de la societat i, en el cas dels treballadors, es plantejava com la possibilitat d’assolir millores en les seues condicions de vida i de treball. Els socialistes participarien al govern, en el que Francisco Largo Caballero ocuparia el Ministeri de Treball i a molts ajuntaments, com el de Gandia, estarien representats. Aquesta celebració es va convertir en una expressió d’alegria desbordada. La II República havia tornat a unir els republicans i els socialistes, sent durant aquest període quan la data de l’1 de Maig va atényer un impuls important, coincidint amb la consolidació de l’organització obrera a la comarca. A Gandia, l’atur en commemoració de l’1 de Maig va ser important, produint-se el tancament de cafés, societats recreatives, bars i tot el comerç i només van restar obertes les portes de les esglésies, estancs, cinemes i la Casa del Poble. El míting va estar organitzat conjuntament per la Federació de Societats Obreres i l’Agrupació Socialista, sent un èxit de participació. Segons els socialistes, a l’acte havien acudit al voltant d’un miler d’obrers, més dels que cabien al Teatre Royalty.

     El carismàtic socialista José Bernabeu, que es va deixar dur per l’emoció, va intervenir en l’acte i va presentar al també socialista Pascual Tomás, que des de la balconada de la Casa del Poble va dirigir unes paraules a les persones que hi estaven congregades. La presència de Pascual Tomás suposava, d’alguna forma, un reconeixement per part d’un destacat socialista valencià de la tasca realitzada per l’Agrupació Socialista de Gandia i de l’activitat que durant molts anys havien desenvolupat persones com el propi José Bernabeu o Domingo Alegre per tal d’organitzar la classe obrera de la Safor.

     Després d’aquest acte es va realitzar una manifestació, encapçalada per la bandera de l’Agrupació Socialista de Gandia,  i en la que també participaren les catorze societats obreres de la ciutat. Aquest esdeveniment es va convertir en una demostració de l’entusiasme que s’havia generat entre la ciutadania i, per tant, la presència de les banderes republicanes d’Almoines, Beniflà i Gandia venien a corroborar la confraternització que existia a principis de la proclamació de la República entre socialistes i republicans. La comitiva va arribar a la Plaça de la Constitució i va fer lliurament d’unes peticions a l’Alcalde, que es va comprometre a comunicar  al Govern Provisional de la República i a atendre les de caràcter local. Posteriorment, Bernabeu i Tomás en la Casa del Poble van tornar a parlar davant la multitud que hi s’havia concentrat.

     Entre les demandes presentades al Govern ens trobem la que feia referència a la concessió del dret de sufragi als vint-i-un anys, el compliment de la jornada de vuit hores, l’adopció de mesures que permeteren solucionar la crisi de treball i l’encariment de la vida, el foment de la construcció de cases barates, creació d’escoles, la promulgació d’una llei que afavorira la creació de les cooperatives obreres o el desenvolupament d’una legislació agrària. Pel que fa a les de caràcter local, José Bernabeu les havia exposat en l’acte de constitució de l’Ajuntament republicà, quan  va explicar el programa de la minoria socialista. Aquestes estarien basades en aspectes relacionats amb les reformes urbanístiques, construcció de cases barates per a la classe obrera, la municipalització del servei d’aigües potables i la reorganització dels serveis municpals, mitjançant funcionaris ben retribuïts.

Per la vesprada, la festa obrera es va traslladar a Vilallonga, població on la  Agrupació Socialista, creada l’any anterior, s’havia destacat per la seua intensa activitat. Uns seixanta obrers procedents de Gandia acudiren a la veïna població. El míting, en el que també va intervenir Pascual Tomás, es va realitzar des de la balconada de l’Ajuntament, perquè el Teatre no podia albergar a tots els que hi assistiren. Una manifestació va completar les activitats desenvolupades durant aquest dia festiu per a la classe obrera.

     Al País Valencià, com a la resta d’Espanya, els socialistes continuaven realitzant avanços en el seu objectiu d’aconseguir l’organització del moviment obrer i una prova evident d’allò que estem dient va ser l’acte de confraternització socialista que es va realitzar al Teatre Royalty a l’agost de 1931, en el que participaren agrupacions i societats de caràcter socialista de les províncies de València i Alacant. Pel que fa a la representació socialista de la Safor, van acudir les agrupacions de Gandia, Ròtova i Vilallonga. També assistirien societats obreres d’Almoines, Beniarjó, Beniopa, acompanyada d’una banda de música que va entrar tocant “La Marsellesa”, Benipeixcar, Gandia, La Font d’En Carròs, Palma de Gandia i Real de Gandia. Junt a aquestes entitats també acudiren altres procedents d’Alcoi, Alzira, Cocentaina, Dénia, Muro d’Alcoi, Pego, Villena o Xàtiva.

     L’any 1932, la Festa del Treball, es va celebrar a Vilallonga i Gandia, localitats de la comarca on el socialisme s’havia consolidat. En el cas de la primera, pel matí una manifestació en la que no faltaren les banderes d’entitats locals va recórrer el poble. Per la vesprada, els socialistes organitzaren un míting de propaganda i afirmació del seu ideari, en el que participaren representants de Vilallonga, Gandia i València. Per la nit, a Gandia, al Cercle Obrer Socialista es van reunir en un sopar afiliats a aquesta entitat, així com a l’Agrupació i Joventut Socialista. En aquest acte destacava la presència de dones afiliades a la Joventut Socialista i a altres associacions obreres femenines, que durant la II República participaren activament en la configuració del moviment obrer saforenc. La a jornada va finalitzar amb un acte de propaganda en el que també participaria el doctor Rafael Vilar de l’Agrupació Socialista de València.

     Durant 1933, els socialistes saforencs continuaren en la seua tasca de consolidar la seua estructura de partit a la comarca i. al febrer, es va constituir el subcomité del districte de Gandia com un pas més en l’intent d’estructurar i perfeccionar l’organització de la Federació Socialista Valenciana, sent delegat del districte l’incombustible José Bernabeu.

     A l’abril de 1933, El Popular publicava un article titulat “Otro año más”, en el que es remarcava com la Festa Internacional del Treball, que en un principi es considerava l’expressió de les reivindicacions dels treballadors  dirigida als governs, amb el pas del temps s’havia convertit en una manifestació de la força que la classe obrera havia assolit. El que crida l’atenció d’aquest article, a banda de les al·lusions a la socialització dels mitjans de producció i de canvi, era la referència a les conseqüències d’una guerra europea i la creixent crisi econòmica, les quals havien propiciat l’aparició d’un sentiment nacionalista, que posava en perill la solidaritat que havia d’existir entre els treballadors de tots els països. Precisament el caràcter internacionalista de la classe obrera era el que propiciava que es lluitara contra les forces capitalistes que l'oprimien. A Gandia, la celebració de l’1 de Maig, malgrat les prohibicions dictades des de Madrid i a la província, va estar marcada per les peticions que la Federació de Societats Obreres li van lliurar a l’Alcalde blasquista Vicente Palmer, que havia autoritzat l’acte. Aquest manifest obrer plantejava una sèrie de reivindicacions de caràcter nacional i local. Pel que fa a les primeres i en sintonia amb les presentades per altres treballadors a la resta de Espanya, es feia referència a qüestions relacionades amb la llibertat, la democràcia, la defensa de la pau i en contra de la guerra, la reacció i el feixisme, la qual cosa era una clara evidència de com aquest darrer perill es veia amb preocupació entre la classe obrera. També es demanava l’aprovació de la llei de control obrer, la setmana de quaranta hores i l’organització de l’ensenyament. Al mateix temps, s’aprofitava l’avinentesa per tal de plantejar aspectes que afectaven a la vida quotidiana dels gandians i que suposaven, al capdavall, un intent de millorar la situació de la classe obrera. Entre les demandes es podrien destacar les següents:

     1.- Municipalització dels serveis públics de llum i aigua.

     2.- Construcció d’una Casa del Poble.

     3.- Construcció de grups de cases barates per a obrers.

     4.- Higienització urbana.

     5.- Clavegueram i pavimentat de la ciutat.

     6.- Construcció d’escoles a l’eixample de la Avda  del Capità Galán.

     7.- Solució de l’atur forçós.

     Les treballadores de la Safor també anirien organitzant-se en sindicats de classe durant la II República, la qual cosa va permetre que participaren en accions reivindicatives en defensa dels seus interessos laborals, entre les que figuraven la celebració de l’1 de Maig. D’aquesta forma, l’any 1934, la Societat Femenina “La Federal” de Xeraco va intervenir  en els actes de celebració de l’1 de Maig d’aquesta localitat. Al voltant de dos-centes persones formaven part d’una manifestació en la que es cantava La Internacional i es feien al·lusions a la revolució social. Aquest dia de festa per als treballadors es completaria per la vesprada amb una cavalcada organitzada per “La Federal”, la lectura d’un poema en memòria dels herois de Jaca per part d’una afiliada a aquest sindicat i va finalitzar amb la intervenció del secretari de la Societat de Treballadors del Camp, Juan Hoces, que va parlar del significat que la commemoració tenia.

     La participació de la Societat Femenina “La Federal” en aquest acte reivindicatiu per a la classe obrera contrastava amb el que van realitzar el mateix any les afiliades a una altra societat de Xeraco, el Sindicat Catòlic de Obreres del Camp i Magatzem. El dia 6 de maig, després d’una missa i d’una comunió general, es va parlar d’allò que significava la Festa del Treball per a les obreres catòliques i dels deures que tenien tant els obrers com els patrons. Per tal de demostrar la germandat i amor que havien de tenir les senyores protectores envers les obreres, les van obsequiar amb un desdejuni a la seua seu social, que va estar servit personalment per aquestes dames catòliques. Revista de Gandía, com a òrgan d’expressió del catolicisme social de la comarca i amb la intenció d’impulsar el sindicalisme confessional que durant la II República estava en declivi, arribava a dir: “Así es como saben las obreras católicas celebrar su fiesta del trabajo, implorando la protección de la Virgen y poniendo bajo su manto sus ideales y aspiraciones, convencidas de que únicamente así prosperarán todas sus empresas”. Des d’aquest punt de vista, es considerava evident que la millora de les condicions de vida i de treball de la classe obrera es produiria a partir de la harmonia social entre patró i treballador, sense deixar de banda la concepció cristiana de la societat. Per als sindicats de classe, únicament mitjançant l’acció reivindicativa dels obrers es podia arribar a una transformació de la societat i a la millora de la seua situació.

     L’actuació dels governs de centre-dreta després del triomf en les eleccions de novembre de 1933, que va provocar un retrocés en matèria de legislació social, la possibilitat de que la dreta catòlica encapçalada per Gil Robles arribara al poder i l’expansió per Europa del feixisme va afavorir la creació a Catalunya al desembre de 1933 de la primera Aliança Obrera Antifeixista. Al País Valencià, aquestes començarien a crear-se a partir de gener de 1934 i en el cas de Gandia la seua constitució suposaria un exemple d’unitat entre el moviment obrer local. D’aquesta forma, la UGT, que estava representada per Francisco Julio, els Sindicats d’Oposició, que tenien en Marcelino Pérez el seu màxim exponent, i les Societats Autònomes, amb Joaquín Roig com a punt de referència, integrarien aquesta Aliança Obrera, mostrant el seu desencant amb l’evolució que havia tingut la República burgesa i el pessimisme latent pel perill creixent d’expansió del feixisme a Europa.

     L’entrada de membres de la CEDA de Gil Robles en el govern de Lerroux va provocar una reacció del moviment obrer i l’Aliança Obrera Antifeixista va convocar als treballadors per tal d’evitar la implantació d’un nou règim polític de caràcter feixista. En aquest context hem de situar la vaga revolucionària a Astúries d’octubre de 1934.     Aquests esdeveniments també van arribar a Gandia i afectarien a altres pobles de la comarca. D’aquesta forma, a la Ciutat Ducal la vaga convocada per al dia 6 no va ser general, però sí que va comptar amb la participació dels obrers anarquistes del port, les societats adscrites a la UGT dels obrers del calçat, cambrers i cuiners, forners, barbers i ebanistes, així com de les societats autònomes dels obrers d’envasos, serradors, carreters, metal·lúrgics o obrers de vila. Els vaguistes tancarien els comerços i els bancs del centre i també ho intentarien en la fàbrica de Lombard. Al voltant d’un miler de persones van actuar per tal de tancar la resta de botigues que continuaven obertes, la qual cosa va motivar la intervenció de les forces d’ordre públic. Com a conseqüència d’aquests fets van ser detinguts un important número de treballadors afiliats a les diferents societats obreres que van participar en la vaga, clausurant-se algunes d’aquestes societats, així com la Casa del Poble i el Cercle Socialista. A Oliva, onze persones van estar tancades a la presó del partit i altres obrers de poblacions com Vilallonga o Xeraco també van estar acusats de participar en aquest moviment revolucionari. Dos mesos després d’aquests fets, al desembre de 1934, dos obrers de Xeraco, Juan Hoces i Estanislao Pelegrí, encara estaven esperant que es celebrara un Consell de Guerra en el que se’ls havia d’acusar d’incitació a la rebel·lió. El resultat final per a la classe obrera va ser el de l’acomiadament de molts treballadors i la detenció d’altres, la qual cosa responia a la repressió que el govern i la patronal van exercir sobre el moviment obrer i els partits d’esquerra.

     L’any 1935, una crisi política i econòmica amenaçava als treballadors. Aquest any, l’1 de Maig era el primer que es realitzava després del moviment revolucionari d’octubre de 1934 i en aquest moment ens trobem una classe obrera que s’estava intentant recuperar del retrocés sofert. A les consignes pròpies del moviment obrer, com la jornada de quaranta hores o la solidaritat internacional, s’afegien altres com les referències contràries a les dictadures o la carrera armamentística que s’estava produint i eren conscients de la necessitat de consolidar la democràcia en els diferents països, davant l’expansió del feixisme a Europa. Les demandes que aquest any van plantejar el PSOE i la UGT bàsicament feien menció al restabliment de les garanties constitucionals, les quals havien estat suspeses després d’octubre de 1934, i a la finalització de la persecució que des del govern de centre-dreta s’havia posat en pràctica respecte a les forces d’esquerra. En aquest context, hem de destacar demandes que ens podien recordar les plantejades amb anterioritat a la proclamació de la República:

-         Amnistia per als presos polítics i socials.

-         Abolició de la pena de mort.

-         Llibertat de premsa, reunió, manifestació, vaga i en general el restabliment de totes les garanties constitucionals.

-         Obertura de les cases del poble.

-         Compliment de la legislació obrera.

-         Reposició dels obres acomiadats com a conseqüència del moviment d’octubre.

-         Solució justa i ràpida a la crisi de treball.
-         Reposició dels Ajuntaments que havien estat lliurement elegits pel poble.    

     Les disposicions governatives van tornar a limitar la celebració de l’1 de Maig, la qual cosa alegrava als representants del catolicisme polític, perquè consideraven que aquesta data commemorativa per als treballadors més que un dia festiu s’havia convertit en una jornada revolucionària. El que ens hauria fer reflexionar era la concepció que els catòlics tenien de la Festa del Treball, molt allunyada de la concepció reivindicativa del sindicalisme de classe. En paraules de Revista de Gandía, aquesta festa hauria de ser “una fiesta cristiana que espiritualice y eleve al trabajador de la condición de elemento material y mercante en que le considera el socialismo, a la más noble y dignificadora de cooperador del mismo Dios en la obra de la creación y conservación del mundo”.

     El triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936 va permetre que la classe obrera tornara a manifestar el seu entusiasme per recuperar “l’esperança republicana” del 14 d’abril de 1931. El Front Popular era una coalició política en la que participaren partits republicans i partits obrers que pretenia posar en pràctica la política reformista que ja s’havia desenvolupat durant l’anomenat bienni progressista. Després de dos anys, en els quals la política dels successius governs de centre-dreta havien produït un retrocés de les condicions de vida i de treball de la classe obrera, un clima d’exaltació republicana envaïa els carrers.

     A Gandia, com a altres localitats, el 23 de febrer es va constituir una Comissió Gestora de l’Ajuntament, que va substituir a l’anterior corporació municipal amb majoria blasquista. La nova Comissió Gestora estaria configurada pels partits que componien el Front Popular a la localitat : Unió Republicana Nacional, Esquerra Republicana, Esquerra Radical Socialista, PSOE, Partit Comunista d’Espanya, representats dels obrers del Grau i de la Federació de Societats Obreres de la ciutat. El nomenament com a president d’aquesta comissió de José Buigues, que pertanyia a Unió Republicana Nacional, el partit més moderat de la coalició, va provocar les protestes del públic que assistia a la celebració del plenari municipal, demanant que fóra el líder anarcosindicalista Marcelino Pérez la persona designada per a tal càrrec. D’aquesta forma, Marcelino Pérez, sindicalista del Grau amb una important acceptació entre la classe obrera, va estar elegit Alcalde de Gandia. Aquesta configuració del Ple municipal va permetre que s’impulsaren actuacions dirigides a consolidar un ensenyament laic, desenvolupar una política sanitària i assistencial destinada a les classes humils i intentar reduir l’atur obrer. En definitiva, el govern municipal de Gandia, amb un alcalde anarquista i una majoria obrera va posar en pràctica una política de reformes que beneficiara al proletariat, però sempre en el marc de la legalitat constitucional.

     A l’Ajuntament de Gandia, durant la sessió del 28 d’abril de 1936, es va tractar el tema de la celebració de l’1 de Maig. Des de les files socialistes es va plantejar que el tancament dels establiments havia de ser total, sense excepcions. L’Alcalde, Marcelino Pérez, va indicar que en cas de no arribar-se a un acord entre patrons i obrers s’aplicaria la legislació vigent i posava a disposició de les societats obreres de la ciutat la banda de música. A Tavernes de la Valldigna, també des del Ple Municipal es demanava que hi haguera un atur general, considerant que els comerços i, fins i tot, els forns haurien d’estar tancats. Es tractava de celebrar una festa que per als treballadors tenia un caràcter reivindicatiu i ara que a molts ajuntaments els obrers havien aconseguit tenir una representació no estaven disposats a deixar passar l’oportunitat de fer escoltar la seua veu.

     Aquesta Festa del Treball seria diferent a la d’altres anys per les circumstàncies polítiques que s’estaven vivint i per la situació que incidia especialment entre la classe treballadora. Per aquesta raó, les demandes presentades per les societats obreres gandianes anaven dirigides a obtenir millores en aspectes que les afectaven directament com la revisió dels lloguers de les vivendes, la realització d’inspeccions sanitàries en la ciutat, una distribució més equitativa dels torns de treball relacionats amb la construcció del clavegueram, l’establiment d’un repartiment extraordinari entre les classes més acomodades per tal de realitzar obres públiques que pogueren pal·liar l’important atur obrer, la depuració de càrrecs municipals i la convocatòria d’un concurs entre els afiliats a les societats obreres amb la finalitat de nomenar empleats de l’Ajuntament. La normalitat que havia caracteritzat a Gandia des de les eleccions de febrer es va veure alterada. Les diferències polítiques es van posar de manifest durant la celebració d’aquest 1º de Maig a Gandia, produint-se uns incidents al pas de la manifestació per davant de la seu de la DRV i la Guàrdia d’Assalt va actuar amb contundència per tal de dispersar la multitud. 

     En plena guerra civil, a les darreries d’abril de 1938, el setmanari gandià UGT, que era l’òrgan d’expressió d’aquest sindicat, feia referència a la celebració de l’1 de Maig. Creient en la victòria s’arribava a dir: “Que en este primero de Mayo fundamos nuestras fuerzas y de la fundición salga el indiscutible triunfo que le corresponde al pueblo que trabaja y produce”. Aquesta seria la darrera oportunitat de celebrar la Festa del Treball, perquè un any després finalitzava la contesa bèl·lica i s’iniciava el que per a molts va ser un camí de patiments i amargures. Els que havien lluitat per la llibertat i la defensa dels drets de la classe obrera van estar perseguits i els vencedors no van posar en pràctica la política de la mà estesa, sinó tot el contrari. A la Safor, tenim exemples de persones que l’únic delicte del que se’ls podia acusar era el d’haver intentat transformar la societat i millorar les condicions de vida dels més desfavorits i que per aquesta raó van estar assassinats. Per aquestes persones i per a totes aquelles que de forma anònima participaren en la consolidació d’un moviment obrer a la comarca, arriscant-se a sofrir les represàlies dels poderosos, vaja el meu més sincer homenatge a la seua incansable tasca.

Drets d'autor per Web dels Socialistes de La Safor-Valldigna Drets reservats.