| Una Anàlisi Socioeconòmica de la Safor |
|
|
|
| escrit per Suso_Martinez | |
| dimarts, 17 juliol de 2007 | |
|
Una Anàlisi Socioeconòmica de la Safor a través de la Premsa Comarcal de caràcter socialista: El Popular (1927 – 1935). Per José Luis López Parra Notícies d’enlloc: als meus pares que tingueren la paciència d’esperar uns resultats que es demoraven més del previsible i raonable. En acceptar la invitació per a intervenir en aquestes Jornades, i fixar la meua participació en elles, vaig entendre que era preferible tractar d'aspectes que, fora de dilatades exposicions teòriques o d'intentar configurar nous models d'estudi, pogueren d'alguna forma resultar d’interés per als assistents. Perquè, “en una època com la que vivim, quan tot canvia molt de pressa, tendim a considerar el passat com una cosa llunyana, amb una escassa relació directa amb l’actualitat”[1]. De vegades, la major part de les coses que ens pareixen ara naturals – el sufragi universal, la llibertat d'expressió, la jornada de vuit hores, la igualtat d’homes i dones – van ser durant segles somnis impossibles, idees absurdes que despertaven l'escarni dels més sensats i, en definitiva, van necessitar el concurs de la utopia. Tanmateix, en una època com la del primer terç del segle XX, per a apuntalar aquesta utopia, “les classes populars es troben relativament òrfenes de vehicles de canalització de les seues aspiracions i reivindicacions econòmiques i socials i, per tant, polítiques”[2] . Hem de reconèixer, però, la creixent influència del republicanisme blasquista (PURA), i s’ha de valorar, també, l’interés despertat pels socialistes (PSOE i UGT) i pels anarcosindicalistes (estructurats des de 1910 en la CNT), gràcies a les seues organitzacions de classe. En el cas del socialistes, cal remarcar l’organització PSOE-UGT en la que s’integren, d’una banda, les agrupacions locals del partit i, d’altra banda, les societats obreres. D’aquesta manera, es pot dir que hi haurà una bona proliferació d’associacions d’aquest tipus, “que mereixen a les classes dominants el qualificatiu de revolucionàries i anticatòliques”[3] i, passaran, a poc a poc, a convertir-se en defensores dels vertaders interessos dels treballadors. En aquest sentit, podem parlar de pretensions revolucionàries? “L’examen concret dels protagonistes socials pot servir així per avaluar el seu paper més enllà de les etiquetes abusives. Els treballadors valencians no han fet la revolució, però han combatut els perills d’involució. No s’han limitat a una negociació econòmica –per tal d’ assolir unes millores que el sistema era lluny de donar espontàniament -, perquè difícilment podien plantejar-la sense qüestionar alhora el marc polític”[4]. Es pot dir, doncs, que són molts els motius que fan aconsellable aquest estudi aproximatiu sobre el socialisme a la Safor, si hom volt trobar resposta a més d’una qüestió clau de la nostra història immediata, molt propera i llunyana alhora. Considerant-ho així, vaig consultar en l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, amb tota classe de facilitats, la premsa socialista i, en l’Arxiu del Govern Civil de València, el Registre Provincial d’Associacions. Cal ressenyar que, “la prensa de los movimientos obreros, de vida económica difícil y escasa tirada, tuvo, sin duda, una enorme importancia en la formación de una conciencia de clase. (...). Leídos con unción casi religiosa, cada uno de sus ejemplares llegaba a muchos más lectores que los del periódico burgués, bien a través de lecturas colectivas, cuya importancia es importante tener en cuenta en las sociedades o grupos de escasa alfabetización, bien pasando de mano en mano en las Casas del Pueblo o en los ateneos obreros, etc.”[5]. Certament, a l’època de la Dictadura de Primo de Rivera i de la II República, l’autèntic transmissor d’informació és la premsa - no la descobrirem ara com a font documental -. Entenent per premsa, aquella informació impresa (diària o no) capaç de salvar l’escull de l’analfabetisme mitjançant la lectura en veu alta en els casinos o en les societats cíviques de reunió. Aleshores, la televisió no és més que un somni i la ràdio comença a assolir una certa influència a la societat: l’any 1933, la ràdio també estava present a la nostra comarca. En aquest context, ens podríem plantejar com va incidir la premsa socialista al conjunt de la societat saforenca, perquè la majoria d’informació l’he obtinguda d’El Popular (1927-1935/36?): Órgano Local del Partido Socialista. Defensor de las Sociedades Obreras y de los intereses generales del distrito de Gandia. Cal aclarir, però, que aquest districte no coincidia totalment amb els actuals límits de la Safor, ja que el districte o partit judicial (també districte electoral) de Gandia estava format per vint-i-nou municipis: Beniopa i Benipeixcar, avui barris de Gandia, encara eren independents; i en aquest moment, Tavernes de la Valldigna restava al de Sueca, mentre que Barx, Benifairó i Simat de la Valldigna formaven part del d’Alzira. Però, desprès de buidar dia rere dia totes les seves pàgines –i vinga a pregar-, encara que possiblement n’hi haja més, tan sols he pogut trobar, fora de Gandia, un bon grapat de notícies sobre Oliva, Piles, Daimús ,Vilallonga, Rafelcofer, i Xeraco. També, tenim notícies puntuals de Tavernes, Benifairó i Simat de la Valldigna, Beniopa i Benipeixcar. I, s’esmenten fugisserament: Llocnou de Sant Jeroni, Ròtova, Ador, Potries, Alqueria de la Comtessa, Bellreguard, Beniarjó, Almoines i Xeresa. En canvi, sobre la resta de pobles de la Safor no s’en diu res. No obstant això, i com tindrem ocasió de veure, la premsa socialista era llegida, més enllà del marc estrictament local, en els pobles de les rodalies i els propagandistes es desplaçaven per tota la comarca. La propaganda sindical i política no va fer sinó insistir en aquests plantejaments ideològics. Aquesta llabor no deixava de ser limitada, però, anava prompte a donar bons resultats. Al capdavall, El Popular aporta informació molt interessant, d’un interés ben viu, que ens dóna a conèixer i ens apropa a la Gandia dels anys vint i trenta, ciutat que aleshores vorejava els 15.000 habitants. Tanmateix, hem d’afegir que la resta de la comarca, a l’època, se’ns fa poc present per a poder observar de manera gràfica i clara les diferències. De tota manera, que ningú no s’enganye, no és molt davant de tant d’oblit interessat, però menys és res. En bona mesura, almenys, fins l’arribada de la II República, aquesta tendència a oblidar-se dels pobles de la comarca, podia entendre’s per la manca d’agrupacions socialistes i la feblesa de les seues associacions aleshores. Perquè, sens dubte, la mancança de notícies ressenyables d’aquestes obligava al silenci. En un temps en què, “tan sols l’Agrupació Socialista de Gandia, fundada el 1907, però no legalitzada fins el dia 27 de juliol de 1912, mantindrà una organització estable fins la fi de la guerra civil, malgrat la reduïda militància i les nombroses dificultats que hagué de superar fins la proclamació de la II República”[6]. Aquesta Agrupació, on juguen un paper molt important persones com Josep Moreno, Domènec Alegre, dirigent del ram de la construcció, i Josep Bernabeu, destacat membre del socialisme comarcal, començaria a publicar el seu butlletí l’any 1927. El Popular, a partir d’aleshores defensaria la ideologia socialista i justificaria els seus principis. De tota manera, no es pot passar per alt, que des de les seues pàgines va recolzar totalment la corrent majoritària encapçalada per Largo Caballero i Besteiro, i va criticar des d’aquest setmanari – periòdic quinzenal – a Prieto. Així, doncs, bona part de la seua línia d’ actuació ha estat marcada per la moderació social i política dels seus plantejaments inicials. Al mateix temps, propugnava la necessitat de formar organitzacions obreres per oficis i plantejava la creació d’una important Federació Local de Treballadors de Societats Obreres, adherida a la UGT, per posar fi a l’incompliment de la legislació laboral. En aquest sentit, cal tenir present que la proposta d’El Popular és interessant i ambiciosa, però té que respectar els límits imposats per la dictadura: “lo primero es sentirse orgulloso de sentirse español y de ser bueno y luego de ser apto cada uno en su profesión ... asociaciones obreras sí, para fines de cultura, de protección, de mutualismo y aún de sana política; pero no de resistencia y pugna con la producción”[7]. Per tant, “la creixent autoorganització dels oficis en el terreny econòmic i social era el criteri rector, alhora que la seua identificació política quedava sotmesa a un pragmatisme ben significatiu”[8]. La situació sembla que començarà a canviar des de 1927. En aquest context, els socialistes es plantejaren el seu col·laboracionisme amb la dictadura i es qüestionaren sobre els avantatges dels comités paritaris, creats pel règim per a resoldre els conflictes patró-obrer . Paradoxalment, si bé amb nombrosos problemes i contradiccions, es pot dir que el socialisme estava viu. En realitat, havia aprofitat la seua col·laboració per a reorganitzar-se i guanyar espais nous per a les seues pròpies organitzacions, fonamentalment la UGT. Mentre que la resta de les forces obreres – els anarquistes i els comunistes – bel·ligerants davant la dictadura, van patir una repressió selectiva. Així les coses, la presència d’El Popular al carrer serà utilitzada per a denunciar, constantment, l’incompliment de la legislació laboral i la corrupció de la política municipal, entre altres coses. Però, “la premsa d’aquest període fou fortament coartada per una censura inflexible i capritxosa alhora, que afectà tant els socialistes de El Popular, que arribaren a l’extrem de renunciar a comentar la política municipal pel perill que implicava, com al quasi sempre innocu i intranscendent Bayrén, i fins i tot la mateixa Revista de Gandía”[9]. A més a més, és confeccionava en la impremta Serpis d’Alcoi amb els múltiples inconvenients que això comportava. Malgrat tot, enfront tindrien d’ara en endavant l’esforç socialitzador d’El Popular (Josep Bernabeu), que intentava dur un canvi de cultura i de mentalitats per a frenar la influència d’altre tipus de premsa i, així, fer possible el ineludible i necessari canvi d’actitud. En aquest sentit, suposava un reforç considerable per a impulsar i articular les associacions de caire obrer i representava el contrapunt necessari a la Revista de Gandía, òrgan d’expressió de la dreta catòlica ® DRV / catolicisme (Joaquim Ballester, José María Capsir i Eduardo Grustán). De la seua banda, el 1930, al final del període veurà la llum El Momento: portaveu del blasquisme/republicanisme (Edilberto Romero i José Ferragut). De fet, malgrat l’elevat nombre de publicacions que aparegueren durant la II República, aquests es van configurar com les tres grans opcions periodístiques/polítiques. En realitat, al nostre parer, l’anàlisi d’aquestes pàgines d’El Popular pres com a reflex de les condicions de vida saforenques és molt interessant, però també ho és conèixer com s’organitza la gent per a canviar-les o per a gaudir-ne. Pel que fa als aspectes materials de la vida urbana a Gandia ens diu prou coses, però oblida o ens diu ben poca cosa d’altres pobles. Aleshores, les condicions de vida són tan desiguals com determina la polaritzada divisió de classes i les dèbils economies de les famílies obreres i camperoles. Amb greus problemes d’habitatge, poc o mal airejats i sempre insuficients en quant a espai. Mentre que als pobles, a més dels habitatges amb males condicions de salubritat i risc de malalties, presenten especial gravetat les deficiències del subministrament d’aigua potable. Tot i l’evident protagonisme que va tenir això, potser un dels problemes més importants serà l’analfabetisme. Altres problemes, però, colpegen la societat saforenca, especialment les classes populars i les capes mitjanes - sobretot la petita burgesia -: deficient alimentació, cost de la vida, insuficiència de mínims higiènics i deficient assistència sanitària. Per posar un cas, ací tenim un retrat certament força depriment, lamentable y vergonzoso: “con motivo del desgraciado accidente ocurrido entre Bellreguart y Gandía al auto de pasajeros que hace el recorrido entre Valencia y Denia, se dio el caso... de que al ser llevado al hospital un herido grave, para ser operado, se encontraron los médicos con que en dicho establecimiento no había cloroformo ni siquiera algodón en rama, aparte de la deficiencia del instrumental quirúrgico allí existente... Es indispensable de todo punto que por quien corresponda se corrijan estas vergonzosas deficiencias que tan poco dicen en favor de una población de la importancia de Gandía”10 . D’altra banda, amb problemes de comunicació per carretera i ferrocarril i amb uns plans d’urbanisme poc clars i poc rigorosos a l’hora de fer-los complir. No resulta estrany, doncs, que per als socialistes les grans necessitats de la població, d’urgent solució, foren: la construcció de cases barates i d’escoles, i la urbanització de pobles i ciutats, això sí, sense necessitat de comprometre la hisenda municipal. Tot i l’evident protagonisme d’aquests problemes, la millora de les comunicacions apareix com un aspecte central de l’activitat econòmica i política, perquè en aquestes reivindicacions permanents la unanimitat de forces socials i polítiques era absoluta: la reversió del port a l’Estat, la transformació de la línia de ferrocarril Carcaixent-Dénia en via ampla i la construcció del pantà de Beniarrés. Ja en 1927, es reproduïa en El Popular: “Aparte de los asuntos que hemos nombrado... hay otros dos que en nuestro concepto son aún más importantes por afectar no sólo a Gandía y a su distrito, si no [sic] también a infinidad de pueblos cuya importante riqueza agrícola afluye a nuestra ciudad para ser expedidos por mar y por tierra a todas las partes del mundo. Estos dos problemas a resolver son: el acondicionamiento del Puerto y la transformación en vía ancha del ramal ferroviario de Carcagente a Denia”11 . A més a més, trobem encara per fer l’ampliació i dragat del Port de Gandia, mentre que al Port de Dénia comencen les obres del dique Nord. Segons un article aparegut en El Popular, De interés...para Denia : “Sin reserva alguna felicitamos a Denia que poco a poco va viendo satisfechos sus nobles anhelos de engrandecimiento. Compárese lo que ocurre en dicha población alicantina con lo que pasa en Gandía. Aquí tenemos por resolver lo de la vía ancha y también lo del Puerto, pero no se resuelve. No vale la pena”12 . Altrament, ¿Qué hay de vía ancha?: “La compañía del Norte está preparando, y se inaugurará en breve, un servicio de viajeros entre Carcagente-Denia por autovías que harán un viaje rapidísimo para reducir en lo posible el tiempo de duración del viaje entre los pueblos de este ramal y Valencia. No creemos que si entrara en los cálculos de la compañía hacer la transformación del ancho de la vía, hiciera ahora los cuantiosos gastos que supone el nuevo servicio de autovías que se establece a lo que parece, con vistas a la competencia a los autobuses de línea al propio tiempo que, como es natural, se dan facilidades al público en precio, comodidad y rapidez en sus viajes. De todo esto tenemos la seguridad de que la euforia gobernante no dijo ni una palabra a nuestros comisionados”13 . Igualment, caldrà assenyalar l’aportació del diputat socialista Isidro Escandell en interessar-se pels problemes d’aquest districte: “Ya, a su debido tiempo, tuve el honor, en sesión pública celebrada por esta Cámara, de interesar de S. S. la construcción del pantano de Beniarrés, habiendo tenido el honor de registrar una contestación favorable de S.S. que permite abrigar la esperanza de ver hecha tan importante obra hidraúlica en bien de la riqueza antes enumerada. Hoy, señor Ministro, me dirijo a S.S. en defensa de la propia zona agraria en súplica de que, con la rapidez que el caso requiere, se solucione un conflicto en cuya solución están interesados todos los pueblos del distrito, los propietarios y los trabajadores del campo. La substancia de este ruego se refiere a que los Ayuntamientos de Gandía, Oliva, Fuente-Encarroz, Bellreguart, Piles, Real de Gandía, Palma de Gandía, Rafelcofer, Alquería de la Condesa, Beniarjó, Beniopa, Potríes, Almoines, Daimuz, Ador, Miramar, Benipeixcar, Palmera, Benirredrá, Guardamar y Beniflá, y los propietarios de tierra huerta de los términos municipales de estos pueblos, tienen derecho al uso de las aguas que discurren por el río Alcoy en las distintas acequías de Encarroz, Rebollet, Común de Oliva y Común de Gandía, que en total suman 28.917 hanegadas” 14 . En un altre ordre de coses, pel que fa a les condicions de treball en què viuen els treballadors i treballadores, El Popular també aporta informació molt interessant que ens apropa a la seua vida quotidiana. Així, sabem que els socialistes justificaven les seues aspiracions socials, entre altres raons, per les llargues i esgotadores jornades laborals a què estaven sotmesos, i que no els permetien cap marge de llibertat. I criticaven la prompta incorporació dels xiquets i xiquetes al món del treball. En un determinat moment, el 1919, després d’haver-se conquerit la jornada de vuit hores amb dures lluites, es parlava d’altres coses. Però, la “legislación social es letra muerta en Gandía”15 , en realitat, tan sols amb l’arribada de la II República seran aplicats els acords que marcava la llei. Cal tenir en compte les dures condicions de vida i treball de l’època, perquè encara s’agreugen més com a conseqüència de la crisi econòmica. D’una banda, “des de 1927 la diferència entre el cost de la vida i el valor real del salari era cada vegada major. Els productes de primera necessitat, pa, queradilles i ous, augmenten llurs preus de forma desorbitada entre 1927 i 1929. La burgesia, conscient que la classe treballadora necessitava un mínim d’aliments per mantenir-se i reproduir-se, abarateix els preus dels cigrons, vi, abaetjo i sucre a partir de 1928”16 . I, d’altra banda, el treball social es reparteix desigualment: una majoria considerable es veu condemnada a l’atur, mentre que un nombre notable i creixent d’assalariats es veu sotmés a jornades massa llargues. Com és sabut , aquest fet és incompatible amb l’aspiració igualitària del vell somni socialista i posa sobre la taula... les grans necessitats i possibilitats dels treballadors, doncs, hi són. “Es cuestión ésta que una vez u otra se ha de afrentar {sic}, pues cuanto antes mejor. Demuestren que no están asociados como autómatas sinó como hombres que aspiran a su dignificación como clase, y a mejorar en lo posible las condiciones de su trabajo”17. En tot cas, no hi ha dubte que, coincidint amb els primers símptomes de descomposició, els anys finals de la Dictadura de Primo de Rivera són claus per al desenvolupament d’un sindicalisme obrer alternatiu al catòlic. Ara, això sí, moltes d’elles sota la influència o el control dels socialistes perquè els catòlics ja havien perdut l’hegemonia i “no aconseguiren ara donar-los una rèplica adequada”18. A finals de 1927, només n’existien vuit societats obreres, de les quals tan sols la Societat de Professions i Oficis Diversos estava adherida a la UGT19. Però, es viu d’ençà un cert reviscolament d’aquestes organitzacions. Amb tot i això, fins al 1929 no iniciaren una etapa d’esplendor i aconseguiren una major capacitat organitzativa i de resposta obrera. Cal remarcar, segons Pere García, secretari de la Federació Regional Llevantina d’Agricultors i Similars, la passivitat organitzativa de l’obrer del camp: “en ese distrito los obreros del agro no dan señales de vida societaria, parece ser que las salpicaduras del mal no llegan a molestarles lo más mínimo. ¡Ojalá fuese así!. Sin embargo no creo que dentro del engranaje de la sociedad burguesa existe un oasis de gloria perpetúa {sic}”20. És en aquest context on cal inserir la iniciativa d’El Popular: “deseando nuestro periódico recoger las aspiraciones de todo el distrito para llevar a sus columnas cuanto pueda redundar en beneficio del interés general de los pueblos que con Gandía forman este privilegiado rincón de la provincia de Valencia, así como propagar entre la clase trabajadora del campo, los beneficios de la asociación, de la que tan necesitados se hallan nuestros compañeros los obreros agrícolas, desde hoy procederemos a nombrar corresponsales en los pueblos, que se encarguen de transmitirnos cuantas noticias y asuntos merezcan ser publicados”21. Així, doncs, no era estrany que, un dels objectius prioritaris dels socialistes fóra la formació d’una Federació d’Associacions Obreres i l’establiment d’una Casa del Poble on totes pogueren estar agrupades i reunides. En aquest sentit, es va aplegar a un acord molt interessant i, aleshores, “ la organización obrera gandiense da el primer paso para llegar a ser lo que sus intereses de clase demandan”22 . Agrupant-se, finalment, en una única Casa del Poble, sita al carrer Sant Francesc de Borja 53. Paral·lelament, poc després, El Popular, iniciava una campanya d’afiliació”23. De manera que, en començar l’any 1930 podia parlar-se de, segons Josep Bernabeu, un pueblo que despierta: “... no es mucho para nuestras aspiraciones; pero es bastante si se tiene en cuenta las dificultades con las que se han tenido que luchar, y muchas de las cuales aún subsisten. Pero todas se vencerán, y el triunfo aquí, como en todas partes, será de la clase obrera. La Gandía que trabaja despierta, y este despertar no puede ser más satisfactorio...”24 . Així les coses, es podia dir aleshores que “... la organización obrera gandiense que se alberga en nuestra Casa del Pueblo ha entrado en un período de gran actividad...”25 . Evidentment, com ja hem apuntat, a finals de 1930 podia fer-se un balanç certament positiu. En qualsevol cas, sembla quedar clar que “el sindicat socialista {UGT}eixiria de la Dictadura moralment malparat per la seua escassa combativitat - quan no col·laboració -, però quantitativament enfortit”26 . D’una banda, el sindicalisme catòlic saforenc ja no es recuperaria per a poder disputar-li als socialistes la seua influència sobre determinats sectors. I d’altra banda, ara els anarquistes feien progressos evidents. “En 1931, especialment a partir d’abril, hem comptat que es legalitzaren a la comarca 69 noves societats obreres, xifra exorbitada si es considera que entre 1887 i 1930 ho havia fet un total de 132”27 . El 1932, 24 societats agrícoles de 21 pobles estaven integrades en la Federació Espanyola de Treballadors de la Terra de la UGT28 . Mentre que els socialistes aconseguien crear Agrupacions Locals en molts pobles, ampliant així la influència aconseguida al final de la dictadura. El 1930 naixia la de Vilallonga, que el 1931 seria acompanyada per les de Benifairó, Bellreguard, Beniarjó, Almoines, Ador i Oliva. I el 1932 per les de Piles, Xeraco, Rafelcofer i Beniopa. El 1933 per la d’Alqueria de la Comtessa i el 1934 per la de Tavernes de Valldigna. Però, al II Congrés de la Federació Socialista Valenciana (Octubre 1932) només assistiren les Agrupacions de Gandia, Oliva, Simat, Vilallonga, Xeraco i Xeresa. La més nombrosa, la de Vilallonga, tenia 50 afiliats, mentre que la de Gandia tenia 40 afiliats29 . I va ser aleshores quan, al llarg de tota la República, es multiplicaren per tota la comarca els conflictes socials, on tingué grans repercussions la revolta anarquista de l’Alt Llobregat, al gener de 1932. A Xeresa, es produïa una manifestació que acabà amb quatre morts i diversos ferits, al intervindre la Guàrdia Civil: “No creemos una medida prudente que a quienes piden pan se les conteste con disparos de fusil”30 . I, al novembre del mateix any, es declaraven en vaga els obrers de Vilallonga31. El gener de 1933 es produïen nous avalots a Simat i a Tavernes, i foren especialment significatius a La Font d’en Carròs. Mentre que, a Xeresa, un guàrdia civil sofria un atemptat i era ferit en una cama; poc abans, a Xeraco, “ les dependències municipals foren assaltades per treballadors del PSOE {afiliats al}, que demanaven treball i que, desesperats, prenien algunes finques a l’assalt; és a dir, treballaven sense permís dels amos i passaven després a cobrar el jornal, amb la consegüent brega... La tensió social anava en augment, la fam acuitava i l’ús d’armes s’escampava”32 La vaga general d’octubre de 1934 es deixava sentir escassament, però no obstant això, es feren nombroses detencions a Gandia, Oliva, Vilallonga i Xeraco33. I en la matinada del dia 10 explotaven dues bombes a la ciutat de Gandia, una d’elles en casa de Jaume Carbonell, vicari de Sant Josep34 . Dies després explotava una altra bomba en una de les portes de la Seu. A tall de consideració final caldrà assenyalar, pel que fa a la lluita reivindicativa, cada vegada millor organitzats, que no hi havia intenció de subvertir, sinó de millorar unes condicions socials i econòmiques injustes. No hi ha dubte que les manifestacions anticapitalistes sorgien de les urgències de la confrontació política. Finalment, ara i ací, en aquests blancs i grisos que ressenyem de la premsa socialista, s’ha de remarcar la tasca que pogué dur a terme des de les seues pàgines, al traure a la llum les contradiccions i els conflictes interns de la societat capitalista. Evidentment, aquest temes no eren sinó el trasllat del avatars de la lluita anticapitalista. A la fi, després de tants anys de lluita, l’arribada de la II República, com ja hem apuntat, significà un nou horitzó per a tots. De fet, al bell mig de la manifestació del Primer de Maig, “l’històric líder del socialisme gandià, José Bernabeu, després d’una llarga travessia al desert, no va poder ocultar les llàgrimes. Eren moments d’emoció popular i de grans esperances en el futur per als socialistes”35. És curiós també, si bé més ocasional i a to amb els nous temps, el discurs del nostre director emés per Ràdio Gandia el 1935 en la Commemoració del IV Aniversari de la República, on va aprofitar l’avinentesa per a llançar un atac directe a la política antisocial dels radicals, a la repressió d’octubre al 34 i a la política restrictiva de la dreta. Alhora que definia la que seria la postura socialista al si del Front Popular: reprendre l’esperit del 14 d’abril i preparar al poble per a la implantació de la República Social36 . En realitat, malgrat el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936, per darrere planava la conjuntura política internacional, la qüestió eclesiàstica, la crisi econòmica i l’atur: problemes de fons que a la fi derivaren en una cruenta i dolorosa guerra civil. Perquè, al capdavall, com és sabut, així s’obria la porta que ben prompte donava pas a la dictadura franquista i es trencaven moltes esperances. Mal que ens pese, la història no es sempre aquella que ens agradaria que fóra. A tall de conclusió, val a dir, per si hi havia cap dubte, que l’aportació de Josep Bernabeu al socialisme valencià fou ben remarcable i l’empresa d’El Popular havia estat una etapa important en el llarg camí de formació d’una veritable consciència de classe. En la mesura que sembla haver estat un instrument al servei dels seus interessos, en especial el local. [1] Millán, J. (1991): “Treballadors i Burgesos en una Societat de Ciutadans”, Afers, 11/12, p. 111. [2] Alcàzar, J. del (1990): “La Primera Guerra Mundial i La Dictadura de Primo de Rivera”, dins P. Ruiz Torres, coord.: Època Contemporània, vol. V de la Història del País Valencià, Ed. 62, Barcelona, p.259. [3] Ibídem, p. 259. [4] Millán, J. (1990): “Treballadors ...”, pp.111-112. [5]Sáiz, M.D. i Seoane, M.C. (1996): Historia del Periodismo en España. El siglo XX: 1898-1936. Alianza Universidad Textos, Madrid, p. 24. [6] Frasquet, E. i Sevilla, Ll. (1994): “El Moviment Obrer en una Conjuntura Revolucionària: Gandia 1909-1923”, Espai Obert, 1, p. 93. [7] Cfr.,Alcàzar, J. del (1990): “ La Primera...”, p. 280. [8] Cfr., Paniagua, X. i Piqueras, J. A. (1986): Trabajadores sin Revolución. La Clase Obrera Valenciana, 1868-1936, Ed. Alfons el Magnànim, València. [9] Garcia Frasquet, G. (1996): “Trets Generals de la Premsa a la Comarca de la Safor ( 1881-1938)”, Afers, 23/24,p.381. 10 Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia (AHCG), El Popular, 25-VIII-1928. 11 AHCG, El Popular, 5-XI-1927. 12 Ibídem, 8-IX-1928. 13 Ibídem, 1-VII-1934. 14 Ibídem, 9-IX-1932. 15 Ibídem, 15-XII-1928. 16 Frasquet, E. (1983): “Moviment Obrer i Premsa Socialista a Gandia (1927-1930)”, Ullal, 3, p. 20. 17 AHCG, El Popular, 31-XII-1927. 18 Garrido, S. (1987): El Sindicalisme Catòlic a la Safor, 1900-1936. Catolicisme Social i Polític en una Comarca del País Valencià, CEIC Alfons el Vell, Gandia, p. 150. 19 Frasquet, E. (1983): “Moviment ...”, p. 19, nota 3. 20 AHCG, El Popular, 8-X-1928. 21 Ibídem, 24-III-1928. 22 Ibídem, 20-VII-1929. 23 Vegeu El Popular, 14-IX-1929. 24 AHCG, El Popular, 18-I-1930. 25 Ibídem, 1-V-1930. 26 Garrido, S.(1987):El Sindicalisme ..., p.151. 27 Ídem, p.153. 28 Vegeu Frasquet, E. (1985): “Actituds Obreres i Conflictes Socials: La Safor (1931-1933)”, Ullal, 6, p.23. 29 Ibídem, vegeu també la p.23. 30 AHCG, El Popular, 15-I-1932. 31 Vegeu El Popular, 25-XI-1932. 32 Alonso, J. E. (1998) : Història de La Safor, Edicions La Xara, Simat de la Valldigna, p.p. 226-227. 33 Vegeu ElPopular, 6-XI-1934 i ElPopular, 19-XII-1934. 34 Vegeu El Popular, 19-X-1934. 35 Calzado, A. i Sevilla, Ll. (2000): La II República a Gandia: 1931-1936, CEIC Alfons el Vell, Gandia, p. 146. 36 Ibídem, 1-V-1935.
Drets d'autor per Web dels Socialistes de La Safor-Valldigna Drets reservats. |
| < Anterior | Següent > |
|---|
