| La consolidació del socialisme a la comarca de La Safor durant la II República |
|
|
|
| escrit per Suso_Martinez | |
| dimarts, 17 juliol de 2007 | |
|
La consolidació del socialisme a la comarca de La Safor durant la II República (1931-1936). PerAntonio Calzado Aldaria Malgrat que l'any passat es va publicar una monografia de la República a Gandia per a la resta de la comarca no comptem amb noves investigacions des de les aportacions d’Eduard Frasquet a finals dels huitanta. De fet, en la dècada dels noranta la producció bibliogràfica local sobre este període tan controvertit i que contínua apassionant a sectors de la societat és molt reduïda. És per aixó que les referències a Gandia van a ser molt freqüentes durant tota la conferència. Per a comprendre el procés de consolidació del socialisme en la Safor durant la II República, i encara amb els riscos de generalitzar, devem en primer lloc establir les bases de les transformacions socials i econòmiques de la comarca durant el primer terç de segle. En este període gradualmente la rendibilitat de la taronja havia anat creixent i ocupant les fanecades deixades per la vinya destruïda per la fil·loxera, els cereals de subsistència però també havia provocat la disminució dels cultius hortícoles comercials com les cebes o les tomaques. Persistia una altra collita igualment comercial com l'arròs. El regadiu ocupava gran part de les terres cultivades amb algunes excepcions com la zona de Lloc Nou-Alfahuir-Ador. La propietat de la terra bàsicament estava en mans de molt xicotets propietaris i arrendataris encara que trobem borses destacades de gran propietat i de jornalers a Gandia i Tavernes. Podem estimar que en els anys trenta una propietat de 2 Hectàreas podia mantindre dignamente a un nucli familiar. Així podem considerar que per a eixà gran part dels llauradors de la Safor que no aplegaven a les 2 Hectàreas devien recòrrer necessàriament al treball assalariat de tota la família, inclús dels xiquets, per a assegurar la subsistència. Este procés havia significat que la taronja es convertirà en moltes zones quasi en un monocultiu. El seu avanç significà una progressiva estacionalitat del treball agrícola agrupat en unos mesos molt determinats. Abans de l'expansió citrícola, el treball agrícola es desenrotllava pràcticament durant tot l'any. Començava amb la taronja, continuava amb la tomaca o la ceba que s'unia a la pansa per a enllaçar novament amb la taronja. Però ja en la dècada dels trenta, una part important dels treballs agrícoles es concentrava durant els sis mesos que durava el gros dels treballs de la recol·lecció de les hortalisses de tardor o la taronja. Les condicions de treball i de salari en l'agricultura de regadiu sens dubte eren millor que en el secà. En els anys vint, la jornada laboral a Gandia oscil·lava entre les 6-7 hores per als collidors, algunes més en els magatzems. El seu salari mitjà de 3,75 ptes. no arribava a cobrir les despesses bàsiques diaries d’una familia mitjana calculades en 6,75 pts. A més s'ha de comptar amb la problemàtica de la desocupació, una desocupació sense mesures per a pal·liar-ho: ni subsidis ni obres públiques. La desocupació va créixer a mesura que es concentrava el treball en uns mesos molt determinats de l'any. Per descomptat, quan el treballador o la treballadora tenia un accidente laboral o es ficava malalt no existia res semblant a l'actual Seguretat Social. La situació tampoc millorava en altres sectors. A les botigues, importants a Gandia, perruqueries o bars es treballava una mitjana de 60 hores setmanals i els baixos salaris pesaven sobre els treballadors. En les fàbriques i tallers manufacturers es repetia amb monotonia aspectes semblants acrescuts per unes condiciones de treballs prous dolentes que repercutien en la salut dels obrers. Per exemple, en la fàbrica de filats de Lombard de Gandia, una part del procés de producció es feia en contacte directe amb aigua i fils a uns 50º de temperatura a més de treballar amb l'aigua d'una séquia summament bruta després de transitar pels tallers de pell i per la pròpia ciutat. Així les coses, les afeccions respiratòries, cutànies i digestives estaven a l'orde del dia. A estes condicions de treball i salaris hem d'afegir la inexistència d'infraestructures urbanes, sanitàries, educatives i els problemes de vivenda en la ciutat de Gandia. Pobles i ciutats estaven plenes de carrers sense asfalt, sense voreres, sense clavegueram, en molts llocs sense a penes il·luminació en els seus carrers, sense a penes escoles, amb lloguers cars per cases insalubres. En definitiva, la vida diària dels treballadors dels anys trenta estava marcada per la misèria material. Però també dominació cultural normalment contraria a la dignitat humana. L’Esglesia Catòlica dominava la cultura i la moral pública, els cacics dominaven les relacions personals i l’administració pública. La prepotència dels grans propietaris, dels senyorets, a la vida diària era total. A pesar d'estes dures condicions de treball i de vida fins al final de la dècada dels vint la pau social regia majoritàriament en la Safor. Quan la economia es ficava malament com la crisi de després de la I Guerra Mundial va haver vagues i incidents. Però això era l’excepció. El sindicalismo socialista no començaria a creixer fins a 1929, acavant la Dictadura de Primo de Rivera motivat per diverses raons: Entre 1875 i 1930 el sistema polític espanyol era un liberalisme sense democràcia que favoria al grans propietaris, als industrials, als poderosos. En els moments històrics que pareixia que podia canviar en la direcció de una democràcia, el Partit Socialista intesificava la seua propagana política y la seua organització sindical. Això va ocorrer en 1917 y també entre 1930, any de la dimissió del dictador Primo de Rivera i la proclamació de la República a l'abril de 1931. Esta era una estratègia dels dirigentes polítics i sindicals socialistes que no haguera donat els seus fruits sense l'extensió entre la classe obrera del concepte d'EXPECTATIVA. Un simple concepte mental: davant de la creença de la proximitat d'un canvi radical els treballadors s'integren en sindicats, plantegen de manera clara i decidida les seues reivindicacions. Però estes expectatives necessitaven ser canalitzades a través de la propaganda política i de l'organització. La propaganda va trobar el seu altaveu en la premsa escrita. Al setembre de 1927 es fundava EL POPULAR, el portaveu propi del socialisme del partit judicial de Gandia. No és estrany que apareguera en els anys de la Dictadura. En la dècada dels vint, va augmentar l’alfabetizació, la població de les ciutats més propicies a la mobilitat de les idees que els pobles. L'organització va vindre a través de la fundació de la Casa del Poble de Gandia a principis de 1930 i de la Federació de Societats Obreres. La debilitat numèrica del Partit socialista feia necesari un fort sindicalisme que:
Al millor regal per a este esforç de propaganda i organització va ser la crisis econòmica que va començar en 1929 que venia a trencar una llarga etapa de creixement econòmic. En este context negatiu pels treballadors, les victòries sindicals, com l'aconseguida pels aserradors de Gandia augmentaven la sindicació, la sensació que pertànyer a un sindicat ajudava a pal·liar els efectes de la crisi, a millorar les condicions de treball. Amb estos condicionants previs, ja en 1931, 800 treballadors de Gandia (excepte els treballadors del Grao) es trobaven sindicats dins de la UGT després d'abandonar massivament els col·laboracionistes sindicats catòlics com els ferroviaris o els llauradors. També es fundaven noves agrupacions a Vilallonga, Benipeixcar i Almoines. Com en 1917, aquest auge del socialisme es va posar al servici de un àmpla coalició antimonàrquica. Igual que el republicanisme històric, el Parti Socialista refundà en certa manera el partir després de la Dictadura de Primo de Rivera. Es van abandonar els criteris del marxisme ortodoxe de no col.laborar ambs partits no burguesos per a arribar a la conclusió de la necessitat de col·laborar amb partits no obrers en la construcció d'una República democràtica. Però no totes les agrupacions locals socialistes van acceptar de bon grat el pacte electoral. La disciplina de partit es va imposar a la dissidències. Per exemple a Gandia els líders socialistes no es van mostrar excessivament entusiasmats amb el pacte ja que mai havien mantingut bones relacions amb els republicans locals molt conservadors en matèria social. En pobles i ciutats es van formalitzar àmplies aliances compostes per republicans de tota classe i socialistes. En els seus programes electorals apareixen ací i allà propostes socialistes necessaris per a captar a la població obrera. A Gandia van aportar la seua preocupació per l'educació (fins eixe moment en mans de l'Església Catòlica) i la vivenda. En unes votacions municipals, una insurrecció nacional pacífica va donar pas a la II República Espanyola, la primera democracia de la història d’Espanya. El poble s'havia mobilitzat per una nova Espanya. A la borratxera d’entusiasme del 14 d’abril de 1931 li va succeir "el despertar a una realitat de classe". A Gandia, la coalició antimonàrquica es va desfer davant de la repetició de les eleccions en el districte del Raval a finals de maig. El resultat final va ser satisfactori per al socialisme gandià que passava a comptar amb quatre regidors sobre 19 liderats per la figura històrica de José Bernabeu, un vell socialista típic de la II Internacional Socialista Europea, que presentava un discurs públic revolucionari però en realitat un pràctica política reformista. Les expectatives davant del nou règim per a la classe obrera eren moltes. Si prescindim dels distints discursos dels dirigents polític/sindicals es podrien resumir en:
Entre 1931 y 1933, amb els republicans d'esquerra i els socialistes ocupant els ministeris i molts ajuntaments, estes velles reclamacions bàsiques pareixien més pròximes. Francisco Largo Caballero, un veterà sindicalista socialista, va ser designat Ministre de Treball. Des de el seu càrrec va crear una legislació agrària que va suposar un gir radical en l’agricultura espanyola: per primera vegada els drets legals favorien al proletariat rural.
Esta legislació favoria a un tipus de sindicalisme que sempre havia mantigut com emblema la negociació i el pacte: el sindicalisme socialista. I els dirigents socialistes no van desperdiciar l’ocasió. El alcireny Pedro García va impulsar la fundació d’un gran sindical: la FEDERACION NACIONAL DE TRABAJADORES DE LA TIERRA que va configurar un nou mapa sindical: d’anarquista a socialista. Al setembre de 1932 comptava amb 26 societats agrícoles en la Safor, algunes molt nombroses com la de Beniopa amb 400 afiliats, "El Amanecer" de Gandia amb quasi 600 o la de Palma de Gandia amb 150. Per als obrers agrícoles valencians la LRA no havia generat ni l'esperança ni la desesperança de les zones latifundistes. En la Safor i en general al País Valencià intentarien entre 1931 i 1933 simplement fer complir la legislació agrària de Largo Caballero. Així les coses, el sindicalisme socialista llaurador va plantear una intensa batalla legal per compliment de les Bases de Treball signades. Estes BT demandaven majoritàriament:
Però ràpidament sorgiren els conflictes. La patronal agrària no va acceptar la nova situació, en especial els propietaris antirepublicans. Durant dècades havien disfrutat sense oposició alguna de la submissió social i econòmica quasi absoluta de jornalers i arrendataris. Els canvis legislatius i la implantació de la FEDERACION NACIONAL DE TRABAJADORES DE LA TIERRA erosionaven el seu poder sobre la comunitat rural. El camí adoptar per la patronal no va ser la negociació sinò aprofitar la pròpia legislació per a contrarrestar la Ley de Terminos i a incomplir sistemàticament les Bases de Treball signades. Malgrat esta postura, els sindicats socialistes continuaren amb la seua tàctica legalista. Durant 1932, la societat llauradora “El Amanecer” va arribar a cursar 109 denúncies contra la patronal, sense efectuar cap vaga. Tampoc gran part de les autoritats locals es mostraven comprensives amb les aspiracions sindicals. La nova legislació concedia un paper destacat als alcaldes com a negociadors dels possibles conflictes locals. Però molts dels nous ajuntaments que es titulaven republicans estaven en mans dels antics cacics, disposats sempre a recolzar a la patronal agrària, a obstaculitzar qualsevol activitat sindical fins i tot les culturals o festives i a utilitzar sense contemplacions a la Guàrdia Civil. Per que no convé oblidar que els esforços democratitzadors dels republicans d'esquerra no van ser incompatibles amb el manteniment de mecanismes de coerció contra les protestes col·lectives. I dins d'estos mecanismes de coerció estava la Guàrdia Civil, particularment odiada pels treballadors. Sense una reforma a fons dels parametres de conducta de la Benimérita davant de les noves accions col·lectives que es van plantejar durant la República, la seua estructura mental heretada convertia qualsevol simple reivindicació laboral, qualsevol exercici de drets fonamentals, en accions violentes que acabaven amb detinguts torturats, ferits o morts. Dos exemples. L'alcalde de Vilallonga, un cacic monàrquic convertit en republicà, es va dedicar amb constància a perseguir al combatiu sindicalisme socialista de Villalonga. El socialisme d'este poble era el més allunyat del corrent reformista oficial. Ja en el 13 Congrés del PSOE havia proposat la dissolució de la Guàrdia Civil, que el clero pagara el lloguer de les esglésies i que se'ls obligara a vestir de seglar. Un exemple de les actuacions d'alcaldes republicans i de la capacitat repressora de la Guàrdia Civil estan els successos de Xeresa. A penes dos anys després, en 1933, la situació descrita havia canviat substancialment. Va a ser el primer any de crisi dels productes de la agricultura de exportació amb la consecuència d’un increment de la desocupació agrícola. A més a més, tornaven a apareixer en escena els sindicats catòlics, el clàsic instrument de la patronal per a lluitar contra el sindicats de esquerra ja que eran utilitzats perferentment per a reventar les vagues. Així, els avantatges de la sindicació per a trobar treball i protegir-se del abusos patronals se evaporaven. 1933 seria l'any més conflictiu de la República, encara que sense arribar al numere de vagues d'altres períodes:
van ser els motius que van portar a la vaga general que va esclatar a Gandia a principis de març de 1933. La seqüència dels fets es repetia per tota la geografia espanyola. En la negociació de les Bases de Treball la patronal en aliança amb el sindicat catòlic va intentar signar unes bases contraries als afiliats de "El Amanecer". Estos van intentar assaltar el local de la Comunitat de Llauradors amb el resultat d'onze obrers detinguts. Per a aconseguir el seu alliberament, la Federació de Societat Obreres convoque una vaga general per a tots els sectors laborals que va paralitzar la ciutat durant dos dies. No obstant, a l'abril la patronal continuaria amb la seua estratègia de contractar obrers forans per a destruir la fortalesa del sindicat socialista. El fracàs era doncs total per a "El Amanecer". La tàctica d’estricte compliment de la legalitat imposada pels liders sindicals socialistes no era favorables als interesos dels jornalers. Al juliol de 1933 la nova directiva de "El Amanecer" decidia abandonar la UGT i convertir-se en autònoma. D'esta manera, el socialisme gandià perdia un dels seus bastions. Tampoc la resta de la comarca va ser particularment conflictiva. La negativa patronal a negociar les Bases de Treball proposades pels sindicats socialistes havia ocasionat breus vagues: 2 XERESA, VILLALONGA, I SIMAT 1 A XERACO, GANDIA I REAL DE GANDIA. De fet, malgart la ressonància pública de vagues que van acabar amb morts i ferits com Castilbanco, Arnedo o Xeresa, gran part de la conflictivitat rural entre 1931 i 1933 va ser estrictament sindical i centrada preferentment en les zones latifundistes. En en la resta de sectors econòmics el socialisme havia aconseguit la primacia sindical. Però també el laboriós edifici del sindicalisme socialista es va afonar. La tàctica legalista i l'excessiva dependència cap a les directrius polítiques del Partit Socialista va portar que afiliats proclius a l'anarcosindicalisme o simplement societaris sense definició política van aconseguir que bona part d'estes societats abandonaren la UGT com va succeir amb a Gandia amb els METAL·LÚRGICS, CAMBRERS, OBRERS, O LA HISTÒRICA DELS ASERRADORS Per a serveis, indústries i tallers es va repetir el model explicat per a l'agricultura: intransigència patronal i tàctica legalista que va explotar a finals de 1932 amb la crisi econòmica i la creació de sindicats catòlics. La vaga general dels magatzems agrícoles que va mobilitzar a més de 2.000 treballadors és un exemple de les actuacions patronals i de la resposta obrera. Tot va començar en l'important magatzem de Melcior Puig, un patró que incomplia les Bases de Treball i tènia una encarregada que era directiva del xicotet sindicat catòlic que coaccionava a les obreres socialista. El clima d'enfrontament quotidià contra aquesta encarregada va acabar novament amb la intervenció de la Guàrdia Civil en el magatzem i la detenció d'obrers. La resposta va ser unànime. Vaga promoguda per la Federació d'Obrers Socialistes i locaut del sector. Amb tot és important recalcar que més d'un 50% dels conflictes laborals plantejats que s'han pogut documentar a Gandia van ser victòries obreres gràcies sempre a la solidaritat obrera de la resta de sectors econòmics. Tan sols la intransigència patronal convertiren els acords presos en paper mullat. Un camí semblant al sindicalisme va prendre el rumb del socialisme polític. Les agrupacions locals tenien molt pocs afiliats i algunes d'elles, com la d'Ador, es va vore en l'obligació de dissoldre's davant de la baixa militància. La Agrupació de Gandia va tindrer un paper de difusió de les ideés socialistes per tota la comarca. José Bernabeu va participar en la mesa del CONGRÉS fundacional de la FEDERACIÓ SOCIALISTA VALENCIANA, i el 25 ANIVERSARI DE L'AGRUPACIÓ SOCIALISTA VALENCIANA congregava a Gandia a una nombrosa representació valenciana i a Fernando de los Rios. Al gener de 1933 es creava el subcomité de Gandia de la FEDERACIÓ SOCIALISTA VALENCIANA. A pesar d'esta activitat el socialisme de Gandia no va poder ni rendibilitzar políticament el creixement sindical experimentat ni aconseguir convertir als seus quatre regidors en un grup de pressió en l'ajuntament. En les dues eleccions de 1931 els socialistes van poder comprovar amb sorpresa com una part molt significativa d'obrers socialistes donaven els seus vots a les opcions més esquerrans del republicanisme però no al socialisme amb el que la seua pretensió que els sindicats consituiren una pedrera de vots socialistes quedava derrotada. A l'ajuntament, dos dels regidors elegits abandonaven la minoria socialista per a passar un d'ells als republicans successors de Blasco Ibañez i un altre a la Dreta Regional Valenciana. Els regidors socialistes de Gandia van continuar amb la seua política pragmàtica. En 1934 davant del pla de reformes urbanístiques elaborat pels republicans van exposar la necessitat de substituir un nou quarter de la Guàrdia Civil per un grup escolar, la urbanització del barri del Raval i la construcció de cases barates. Encara que les seues peticions no van ser acceptades van votar afirmativament al Pla per la seua capacitat per a oferir treball en un any en que la crisi agrícola era molt intensa. Les eleccions de 1933 van donar el govern al centre dreta republicà. Es van paralitzar les reformes del primer bienni i la patronal va aprofitar el canvi governatiu per a rebaixar els salaris agrícoles i perseguir a la mà d'obra sindicada. La frustració dels líders sindicals i obrers socialistes era immensa. Havien depositat totes les seues esperances en la República democràtica i que el respecte a la legalitat laboral fóra la base per a construir una majoria sindical socialista. Però ara la dreta desmuntava la legislació agrària, la patronal perseguia als obrers sindicats, la desocupació augmentava sense mitjans per a atenuar-ho. Tot això portava que els obrers agrícoles començaren a abandonar els sindicats. Ara era un desavantatge estar sindicat. En un estat de "desesperació aguda" la FEDERACIÓ NACIONAL DE TREBALLADORS DE LA TERRA va convocar una vaga general llauradora per al 5 de juny de 1934 en demanda de respecte a les Bases de Treball i paralització de la persecució patronal. El ministre de Governació va aprofitar una vaga laboral per a intentar afonar al sindicat socialista i va enviar al Exèrcit i a la Guàrdia Civil contra els vaguistes. La vaga a València va ser desigual. En la Safor va tindre una incidència destacable. Per a contrarrestar la reacció patronal els sindicats obrers pensaren en la necessitar d’una unitat d'acció que finalitzara els anteriors enfrontaments entre sindicats. Al gener de 1934, la UGT, CNT i els sindicats autònoms formalitzaven a Gandia l'ALIANÇA OBRERA. Les bases obreres socialistes ja caminaven cap a la radicalització de les seues propostes esgotades les formules legals com es va poder observar a l'Octubre de 1934. En este mes l’arribada al poder de la dreta catòlica, va fer creure als s als socialistes espanyols una repetició de l'exemple austríac on els catòlics havien xafat per la força de les armes als socialistes i instaurat un estat quasi feixista. Van convocar una vaga general que va fracassar per la seua deficiente organització i que va provocar la Revolució a Asturies i la proclamació de l’Estat Català. Però almenys a Gandia va tindre la seua importància degut no a l'acció dels dirigents del Partit Socialista sinó a la unió dels sindicats. En les primeres hores del 6 d'octubre de 1934 milers de vaguistes van tancar els comerços i bancs del centre de Gandia i van tractar de tancar la fabrica de Lombard. Després van apedregar els comerços que romanien oberts. El tinent de la Guàrdia Civil al comandament de 15 números va carregar contra els vaguistes i va detindre a quasie una treintena de dirigents sindicals. Algunes societats van continuar la vaga fins al dia huit entre elles dos socialistes, els obrers del calçat i els forners. Després, els centres socialistes, anarquistes i comunistes van ser clausurats, més de 30.000 presos polítics van omplir els presons, lloc de tortura per a molts, centenars de regidors i alcaldes socialistes van ser deposats. No obstant els dos regidors socialistes de Gandia van continuar en els seus càrrecs i este fet excepcional il·lustra el seu moderantisme i possiblement la seua desconnexió amb una sindicals ja radicalitzades. Durant 1935 el socialisme concentraria els seus esforços a aconseguir indults per als presos d'octubre. A tal fi crearien a Gandia el comité local de la Lliga dels Drets de l'Home. En l'aniversari de la República de 1935, el discurs de José Bernabeu davant dels micròfons de Ràdio Gandia va sintetitzar la postura socialista davant de la unificació de partits republicans que cristalitzen amb posterioritat en el Front Popular: l’esperit de reforma dell 14 d’abril amb l’incorporació de la lluita antifeixista. En la campanya electoral de les eleccions de febrer de 1936 que van donar el triomf al Front Popular el socialisme gandià es trobava tan dividit com la resta d'Espanya. Les Joventuts Socialistes Unificades, ja estaven en l'orbita del Partit Comunista. Després de les eleccions, es van anomenar gestores municipals per a fer-se càrrec dels ajuntaments fins unes noves eleccions municipals que mai se celebraren. Aquestes noves gestores presentaven una fisonomia radicalmente distintes dels ajuntaments del 14 de abril de 1931. Ara, a febrer de 1936 estava clar el pes especific dels partits obrers. A Gandia, la nova gestora presentava aquesta distribució: 8 REPUBLICANS D'ESQUERRA, 4 SOCIALISTES, 3 COMUNISTES, 3 DELS OBRERS DEL GRAU I 1 DE LA FEDERACIÓ DE SINDICATS OBRERS. En estes noves gestores era la primerav egada que l’esquerra obrera arrivaba a obtindre elevades parcel.les de poder local local i amb això la possibilitat d'actuar des de l'ajuntament per a millorar les condicions de vida dels treballadors de la ciutat. A Gandia la intervenció popular va forçar a la retirada dels representants més centristes del republicanisme i que l’ajuntament presentara una majoria sindicalista presidida l'anarquista Marcelino Perez. Entre febrer i el començament de la guerra es va intentar solucionar vells problemes. Però ara sense la moderació dels primers anys. La esquerra obrera tenia el poder municipal en molts pobles i no pensava desaprofitar l’ocasió. A Gandia Per a solucionar el problema educatiu i el de la vivenda les propostes socialistes passaven per la confiscació dels edificis de l'Església Catòlica com el de les clarisses o el de les Escola Pia. La radicalització verbal es patent en les declaracions públiques dels liders socialistets. Així davant de la discussió del futur de l'edifici de les Escola Pia de Gandia, el gestor socialista Benjamí Bravo va convocar a la pròpia gestora i al públic que ho desitjara a anar al col·legi escolapi a "DECIRLES QUE SE MARCHARAN". De les polítiques socialistes durant la guerra civil poc podem dir davant de l'absència inapel·lable d'estudis locals. En quasi tots els pobles socialistes i ugetistes van ocupar distints càrrecs en els comités dels primers mesos de revolució i en els comités municipals des de 1937. Per exemple, a Gandia els comités municipals van estar durant tota la guerra governats per socialistes: Benjamín Bravo, Francisco Julio i José Tarrasó. Falta de dades ha sigut una constant de la meua conferència. Al cap i a la fi, socialistes, anarquistes i comunistes eren treballadors que suaven diàriament la seua menjar, molts d'ells analfabets o quasi, gran part d'ells sers anònims que tan sols van pretendre canviar o transformar el món i les relacions humanes. Ni tan sols quan li va arribar el moment de la mort van tindre un mínim glamour. No van ser foscament enverinats ni van agonitzar entre llits de seda rodejats per corts fastuoses o biblioteques esplèndides com les grans families nobiliaries que ocupen gran part dels llibres que ara es publiquen. Molts van morir cap a la matinada en les tàpies d'un cementeri, a Paterna, en la presó, en camps de concentració nazis, van haver de sofrir quaranta anys d'humiliacións i ara en plena democràcia el oblit. Per a ells i elles està dedicat aquest article.
Drets d'autor per Web dels Socialistes de La Safor-Valldigna Drets reservats. |
| < Anterior | Següent > |
|---|
