Per Àngels Moreno Publicat al Diari Levante-EMV el dissabte dia 3 de novembre de 2007

La tardor és una estació de canvis. Més encara que el Cap d'Any, per molt que els refranys populars apunten el contrari. Els desitjos de bellugar-se, que alguna cosa mude en l'entorn i en la vida personal, solen creuar-se amb el comiat de l'estiu. És l'època de les pluges, massa sovint impetuoses, però també de les temperatures  benignes en dies de mesura temperada, amarats d'olors i colors espirituosos.

A la tardor comença l'any nou per a la  bruixeria, l'1 de novembre. Per a nosaltres, per a la nostra cultura, eixa data representa la festa de Tots Sants i la vespra del Dia dels Difunts, dues celebracions inquietants que acaben lligades irremissiblement.

El pas del temps (i el canvi climàtic?) fa també modificar algunes coses en les tradicions. Tots Sants és la festa de sempre però ara es viu d'altra manera. Menys intensa, menys ritual, menys freda.

La cerimònia començava, i comença, un parell de dies avanç amb la neteja i decoració de les tombes. Tot a punt per al gran dia.  Els abrics es treien "anaftalinats" dels armaris, tot just per a anar al cementeri —ara, encara és prompte per a l'abric—. S'anava  en comitiva familiar a visitar els parents difunts i es resaven unes oracions que els rebaixaren, si esqueia, l'estada al purgatori. No sé si encara estarà vigent l'obligació de creure en eixe lloc ignot. M'he perdut amb tant de canvi.

Castanyes torrades, menjades calentes pel carrer; bunyols de vent, que els de carabassa són per al Nadal; a la sobretaula de migdia, panellets de massapà; el llar encés; la copa de carbonissa baix la taula. I flors, flors a porfía, que això no ha anat enrere. Ans al conrtrari. I els floristes fent l'agost.  Algunes persones més pragmàtiques, o menys sensibles, les posen directament de plàstic, que duren més i els morts són molt soferts. La Llei de Memòria Històrica farà desaparèixer el monument a los Caídos por Dios  y por Espanya? o el cementeri és també Església?

Ara, a la festa de Tots Sants li ha eixit un competidor que, com sempre, ve d'Amèrica —tot i que aquell no siga el seu país originari, com passa amb Papá Noel i amb tants altres—. Es diu Halloween. Els xiquets parlen i no acaben del halloween, encara que no tinguen ni idea del significat tan retorçut de la parauleta. Ni els grandets tampoc. Pels carrers tot són nanos disfressats de calavera. Als centres comercials, els dependents (les dependentes) t'atenen, friquis totals, amb les cares emblanquinades i un maquillatge escatològic que et talla l'alé quan anaves a preguntar-los per on para la secció dels fiambres. El disbarat es dispara en afegir-se la batalla d'ous i de pintades de façanes a la festa, sense que ningú no sàpiga explicar a sant de què ve eixe festival de la mort que bascula entre les carnestoltes i el desficasi. La qüestió és enganxar-se a roda del que siga, sempre que vinga d'Amèrica i ho impulse la societat de consum.