Per Àngels Moreno 

Publicat al Diari Levante-EMV el dissabte dia 17 de novembre de 2007 

 Una de les fites senyeres per a Gandia, en l'aspecte històric, cultural i turístic, s'ha marcat per al 2010, any que es celebrarà -i, pel que es veu, amb molta potència- el cinqué centenari del naixement del duc, sant i patró de la ciutat, Francesc de Borja. El govern municipal ha apostat fort per l'esdeveniment i ha anomenat una comissió especial per a l'organització, que compta amb la col·laboració imprescindible del Ceic Alfons el Vell, del Palau Ducal i de la Companyia de Jesús, entre d'altres. El govern central s'ha compromés a participar-hi i, després de prou vacil·lacions, també l'autonòmic. No s'entendria que la Generalitat Valenciana estiguera absent, conforme ha estat temptada de fer, en una celebració d'aquest caire relacionada amb eixa nissaga familiar valenciana de tant de relleu. I tan mediàtica.

El temps i la convergència de circumstàncies favorables -i de persones amb noms i cognoms- ha fet possible que es remenara el bagul de la història, que li tragueren les arnes i se li donara llustre per tal que Gandia ocupe, respecte als Borja, el lloc que li correspon. O el que estem disposats els gandians que li corresponga. Esperem que la mampresa done bons fruits perquè voluntat no en falta i mitjans sembla que tampoc.

Pel moment, aquesta moguda borgiana, tot i que encara incipient, ja ha alçat passions. I així s'explica -que no d'altra manera- l'afer vodevilesc que protagonitzaren l'altra nit Arturo Torró, cap de l'oposició municipal, i la marxant Cristina Garcia, en el transcurs del sopar de la Gala Veïnal. La marxant degué anomenar, en presència del líder popular, que estava en negociacions amb l'Ajuntament per a vendre-li un quadre del segle XIX, del pintor Vicent Borrás, que representa al IV Duc de Gandia davant l'altar.

L'entusiasme del polític era tal que, allà mateix, entre canapé i canapé, va intentar guanyar la mà al propi Ajuntament amb la compra-expréss del quadre, i a un preu inferior. La intenció, segons ha confessat després, era revendre-li'l, pel mateix preu, tot seguit al consistori, cosa que no dubtem, però que ja mai no podrà demostrar.

Sembla que el polític i la marxant, protagonistes del vodevil improvisat, arribaren a un acord i el segellaren amb una fervent encaixada de mans a la vista de tothom. Per a Torró, que és fill de carreter, aquest és un compromís més valuós que el testimoni d'un notari. Tanmateix, al final de la velada, i per a sorpresa i decepció del comprador, la marxant s'havia oblidat del pacte, de l'encaixada, de la música i del tocador. I mai no ho ha tornat a recordar.

L'ocurrència tan xarona de Torró (estigués o no feta amb intenció d'estalviar diners al consistori) no té malbarat. I, entre rialla i rialla, planteja algunes preguntes. Però només triarem la més frívola i facilona, per tal de no emprenyar massa al protagonista (que ja té aquests dies  prou cavalls de batalla) Què dimonis feia la marxant al sopar de la Gala Veïnal?

Un altre dia parlarem del floc de cabells de Lucrècia que el Centre d'Estudis Borgians té previst exposar pròximament a València. Si no és una broma o un desbarat, com la ploma de l'arcàngel sant Gabriel que es venera a una església.